19.2.20

PAS DE ZEBRA


Avui, amb la pressa dels dies,
la feina, els nervis, els objectius,
el trànsit, els eterns mals de cap,
veia que el dia se m’esmunyia
d’una manera cruel i repetitiva.
M’he aturat en un pas de zebra
per deixar passar un home gran
i un gos més gran que ell...
Caminava amb una canya
recent tallada del canyar del costat
per no perdre peu, i aferrar-se al mon.
Travessava el pas de zebra poc a poc
sense pressa, tranquil·lament.
M’ha mirat, ha alçat un poc la mà
per agraïr-me que m’hagués aturat,
que hagués aturat tot el meu món
de nervis, de feina, de mals de cap.
M’ha mirat com dient-me:
“t’estas perdent tantes coses, noi...”
He quedat abduït pel seu fruir
per la seva immensa tranquil·litat,
pel seu pas apuntalat de canya
però pausat i completament seré.
La botzina del cotxe del darrera
ha despertat el meu estat zen,
i he deixat còrrer les hores que quedaven
lentes com una caiguda de fulles de tardor