He vist una cara semblant al bar del poble.
Un jove prenent una voll damm fresqueta.
Me l’he mirat, he recordat que em recordava a algú.
Ha pagat després de riure, i ha marxat en el seu cotxe gris.
He seguit pensatiu remenant el sucre del meu cafè...
Aleshores com un flash, m’ha vingut la imatge de l’horror.
En Julian, aquella fotografia del noi 9180 d’ulls preciosos
que quasi segur es van apagar darrera la tapa del forn.
Aquells ulls vius que no havien viscut res de res
i que una puta esvàstica els va privar de vida i plaers.
Aquella mirada llunyana del que ho te tot per davant,
i davant, un miserable mur impossible de saltar.
La seva mirada, com la del noi del bar, ens segueix
interrogant,
i pregunta a totes les fotografies que es reflecteixin
davant,
“què coi hem fet, per ser aquí?”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada