TALISKER

Potser han acabat les hores de les seduccions

i el cos necessita tant sols tranquil·litat,

pensar i repensar cada nou gest

fer servir el magí per intentar reinventar-se.

Potser les estones de rialles i complicitats

s’han transformat en instants circumspectes

i cal reflexionar abans de realitzar noves passes,

o tal vegada tot era un castell de cartes poc segur.

Potser caldrà seure amb un got de Talisker

i deixar que l’alcohol aigualeixi les penes.

ECLIPSI

Tant sols un eclipsi ,

la lluna creuant-se al sol,

la terra interpossant-se entre tots dos,

la lluna amagant-se als perfils terràquis

i els amants sota l’ombra cantant cançons,

i els telescòpis que només veuen i no miren,

i les estrelles del voltant que poc importen

i de sobte, aquella violabilitat de llum

que se sobreposa i fa esclatar un ohhhh

que no es repetirà fins al cap de segles

i que la setmana seguent hi torna,

i els extraterrestres que al·lucinen amb nosaltres,

que no ens entenen  i que no es fan presents

per respecte cap a la nostra ignorància

i que apunten en els seus quaderns de bitàcora

totes i cada una de les nostres estupideses,

tots i cada un dels retrets que ens faran temps a...

Tant sols un eclipsi

ves a saber si de lluna, de sol, o simplement de cervell...

BADALL -A ma germana Silvia-

En tancar-se les portes

dues noies lesbianes es donen la mà

i m’esgarrapen un somriure cómplice,

i uns metres més enllà una dona romanesa

descabdella una serie de tòpics sobre la pobresa

i estén el braç amb un pot que dringa pidolàire.

Als seients reservats, una iaia bressola un cotxet

que tant sols conté una nina de drap atrotinada,

la bogeria que ja ho inxadeix tot i no respecta res.

Tres nois llatins amb skates criden consignes estranyes,

amb la gorra del reves i la visera “mirando a cuenca”.

Una noia seu sola en un compartiment de quatre

i de manera hipnòtica clava els ulls al mòbil...

Aleshores me n’adono que la resta del passatge

resta abduit per l’instrument anti comunicatiu,

i una veu sàvia em diu simplement a cau d’orella:

T’adones que ara al metro, ja ningú s’encomana cap badall?...

I els records se m’en van a la infantesa de Joanic a Barceloneta,

on tothom mirava l’altre, i tant sols calia un badall

per a embadallar tot el vagó de metro...

ROSELLA -Fotografia de Marta Vergés-

ROSELLA

Completament solitària entre el mar de blat,

la rosella lluita valenta i esperançada

d’aportar el seu roig llumninós

per sobre de qualsevol uniformitat.

Completament sola entre vents i pols

la seva rojor, guanya la partida.

ALGA

Havia navegat a mercé de les onades,

amb la pell calada i salada.

Havia arribat com un refugiat a l’arena.

Ara reposava ferida de mort a la platja.

Ella ja només era bellesa i ombra.

ELS SOMNIS

Els somnis,

cauen pel tobogan, llisquen, i frenen en la sorra.

Salten pels penya-segats, i reboten per les pedres.

S’alcen frenètics pels gronxadors i salten en l’embrazida.

Corren pels corriols, i s’estabellen pels marges.

Volen pels cels rasos i es cremen pel sol estiuenc.

Neden per mars de coralls i naufraguen a les tempestes.

S’enfonsen en coves profundes, i queden enterrats per sempre.

Els somnis,

són només realitats fugisseres que moren tot just l’endemà.

FORAT

Deixa que tot segueixi el camí que ha de seguir

no pots aturar la furia desfermada

el desig sempre no complert

o les cabòries que et condemnen.

Apuntat a seguir l’onatge que et transporta

encara que en desconeixis el cami i la fi,

tampoc podras remuntar onades valgues.

Deixa’t seduir per l’anar fent de la rutina

res et resultarà més plaent que el poema fàcil,

la conversa ortodoxe i els riures gratuits.

Obre els braços a l’atzar, sempre que sigui sense risc,

sense voler anar més enllà del volar arran de terra.

Fes tot el que et mani el cor, malgrat amics i veins

i estampat contra el mur

sòlid,

atzarós,

i cruel...

Que els somnis no et dexin somniar

i no t’adonis, que t’estas quedant...sol...

AL PARTIR...

Vam marxar

i vam deixar al rebedor

una flor i un petó

un t’estimo una manyaga...

ben bé com a la cançó.

Vam iniciar un llarg viatge

amb el més imprescindible

de dur per equipatge

i vam creure de veres

que allò que mes s’estima

sempre queda a les dreceres

I vam seguir

cantant la cançó enganxosa

sense que cap record ens fes nosa,

i enfilarem sense pors

aquell camí de colors

i de sobte sense cap mania

es va acabar la maria

i ja res lligava en aquesta poesia

que com aquella flor i aquell bes

realment no serveix per a res.

Una flor, un t’estimo, una besada,

una bona xuminada.

https://youtu.be/maEVfX9zRIE

GÀBIA

El ram de flors, s’ha anat pansint

com la primavera atansant l’estiu.

Les fulles han caigut marcides

sobre la gàbia de luxe de l’ocell.

L’ocell ha fugit de la gabia

i un gat l’ha atrapat al vol,

ha enyorat uns segons la seva captivitat

i ha exhalat un darrer refil  entristit

tot pensant que malgrat tot

valia la pena intentar-ho

calía arriscar-ho tot per ser lliure.

Arriscar i ser lliure, bonica temptació.

UN TUIT

Cataractes de plors

sortint a raig del llagrimal

esgotat de plorar sang.

Arbres morts a les pestanyes

cremats per la falta d’humitat

llunyà ja,  llagrimal avall.

Corbs negres com la nit,

migrant, o establint-se

poc ho saben ja,

ni ho intueixen, pel desgavell

d’una mirada sense vida,

d’una retina clavada en el no res,

d’un mon, que camina lentament

cap a l’abisme...

El mon s’en va a la merda...

Si m’equivoco, feu-me un tuit de protesta...

BARATZE BAT -Un hort-

Mentre mitja copa de vi negre

es consumeix lentament al paladar,

tres acordions, una dolçaina ,

dues pndaretes, tres txistus

i uns quants instruments inqualificables

ens parlen d’un hort, entre dances

Baratze bat, nahi dizut egin...

I dansen, i rellisquen entre restes de cibada,

movent-se com cucs, agafats de les espatlles,

i ens parlen de tomates, i d’altres verdures

i toquen, i canten i dansen, i dansen.

En aquells moments, ni les classes,

ni les idees, ni tant sols les llengues maternes

tenen el mes mínim interes, ni importància

simplement, canten ballen i dansen,

i ens parlen d'un hort...Baratze bat...

Homes, dones, nens, vins i cibades....

Baratze bat nahi dizut egin... Vull fer un hort...

LA FESTA DEL FOC

El foc t’acarona l’orella

i les guspires dansan lleugeres

prop dels ulls i la lògica

i una cortina de fum blavós,

vermellós, verdós, ataronjat

entervola l’enteniment.

I la rauxa derrota al seny

per una golejada indecent.

I les àvies no ho entenen

i els joves ho festejen

i els conservadors ho condemnen

i els equidistants no es pronuncien

-com sempre-...

I la mort passeja per les places

i la vida li contesta a riallades...

La festa del foc

ball de diables

cap a l’infern

de cap

a

l’infern més sincer i comfortable.

L'HORA

Vaig seure a esperar que passés l’hora.

No vaig veure passar ni un minut

ni un segon, ni res...

Vaig perdre el temps pel forat de les butxaques,

vaig emblanquinar la paret del davant de pensaments,

vaig escanejar el cistell de la dona del mercat,

verdures, fruites, peixos i carns voltats de llegums.

Vaig prèmer els ulls esgotats del sol del migdia...

Va ser el matí mes profitós de la setmana.

Demà hi tornaré, i seguira tossudament

sense passar cap hora ni minut,

seguiré perdut i surant en una estúpida felicitat.

A LA MEI MARTINEZ

T’hem llegit tantes paraules en la teva absència

que t’hem fet present en cada mot i cada gest.

Hem recordat cada any les passejades, els ocells,

els arbres que despunten fulles i flors, els gats,

tantes caríries, tantes abraçades, tants adéus.

Potser la nit acabarà, com acaben els dies i anys

i la teva paraula seguirà surant i nedant a la sala,

enjogassada i alegre, com el ball dels dofins.

NEGU GORRIAK –HIVERNS VERMELLS- -Tot escoltant Mikel Laboa Gaberako artebea-

El saxo trist, melancòlic

cantant-li als hiverns vermells,

a les terrases de bar amb estufes,

als nens que corren, mocs penjants,

a les iaies que acoten el cap buscant la fi,

als carrers de barri obrer amb putes als portals

i fanals que sols funcionen a mitja llum, groga,

esmorteida com les vides errants dels bancs del parc,

com les abandonades restes d’entrepans de mortadel·la d’olibes,

o els plors dels infants oblidats prop dels tobogans,

mentre la iaia que ja ha perdut el cap dona besses als coloms

i el guardia urbà, pederasta declarat, acarona el cap del nen

i la llei i l’ordre ho esvaloten tot, en aquesta ciutat bruta,

en aquesta ciutat deshumanitzada plena de cartells electorals,

on un ganibet, esmolat i enorme, secciona un coll aleatori

i tot vessa de sang, mentre l’absurditat s’ensenyororeix de la tarda

i les ambulàncies omplen d’estrèpid desmerurat i urgent

la plaça per on passegen aliens a tot una parella simplement enamorada....

ALFABET

Aprendre a sobreviure sense flotador.

Buidar-nos de qualsevol egoisme.

Calibrar totes les opcions de ser feliç.

Donar sempre una oportunitat a la pau.

Equilibrar a ser possible les emocions.

Facilitar que totes les positivitats floreixin.

Guanyar sempre i arreu al feixisme.

Habilitar en cada passa un graó de subsistència.

I sempre que sigui possible, somriure.

Jugar les teves cartes amb aplom i confiança.

Kilógrams de paciencia per aguantar els veïns.

Litúrgies sensates en cada decisió adoptada.

Menystenir als qui et volen sota terra.

No renunciar mai a res, mai a ningú.

Obeïr sempre i en tot lloc al dictat del teu cor.

Pensar cada passa, cada situació, cada gest.

Quedar-se tant sols amb el que ens fa bé.

Rumiar abans d’actuar, és el més essencial.

Sobreviure a les derrotes, per dures que siguin.

Treure de tu el millor, cada segon, cada minut.

Ullar sempre uns metres més enllà de la realitat.

Valorar amb cura, cada guany aconseguit.

Wagneriar-te a sobre cada vegada que afluixis.

Xiular aquella meravellosa cançó quan et sentis sol.

Zero renuncies, mai, en cap cas, en cap sentit.

I si algun dia et falta alguna cosa, algun motiu,

o et quedes sol i sense lletres,

encara podràs usar la ç. o la l·l, inclús la ny, la rr, la ss....

No et rendeixis.

PRESTATGERIA

Tinc a la prestatgeria guardat un raconet

per a posar-hi un pot de fum,

o un got de boira,

o un sobre d’oxígen,

o una ampolleta d’aigua de pluja,

o un flasco de núvols,

o una gerra, tapada, de tramuntana.

M’he decidit a vendre fum

a emboirar-me,

a omplir els pulmons d’oxígen,

a dutxar-me en aigua de pluja,

a gronxar-me en un núvol,

o a fugir per sempre,

a la velocitat de la tramuntana.

Tinc un raconet a la prestatgeria

per omplir-me de natura i ser feliç.

CORREN LES GOTES

Corren gotes d’aigua pels vidres de la finestra,

plou mansament sobre els teulats i els camps,

un dia trist d’aquest maig confòs i errant.

I els innocents segueixen engarjolats.

I els violadors ben lliures pels carrers,

i els fanàtics davant micròfons oficials,

i els colpistes protegits en embaixades cíniques,

i les dones desprotegides per ordres d’allunyament,

i els dimonis atiant el foc a les fogueres,

i els fexistes fent-se amos dels carrers,

de les ciutats, dels barris, de les voravies

de les terrasses i els jardins, de les estatues,

de les cantonades i els continents...i els continguts.

Corren les gotes pels vidres alienes a tot,

a aquest planeta que mor a cada segon,

a totes les arrogàncies i mirades embogides.

Plou mansament davant el meu finestral,

o potser sols són les meves llàgrimes covardes...

SOLITUD

Hi ha tanta solitud a la muntanya
que a voltes els arbres ploren,
els silencis es fan ensordidors,
i el cant dels ocells fa eco.
Hi ha tanta solitud a la muntanya
que les passes cruixen escandaloses
sobre la pinassa morta i escampada
i se sent el caminar de les erugues
que en posició de tren de la bruixa,
dibuixen tirallongues al•lergèniques.
Hi ha tanta solitud a la muntanya
que s’intueix el vol aleatori de les fulles,
i el xiulet del vent, i la rosada
l’aleteig embogit d’aquell pit roig
que va feliç de branca en branca.
Hi ha tanta solitud a la munytanya
que la primavera hi ha muntat un cavallet
i es disposa a pintar, una lluminosa matinada.

NECESSITO UN BOIG

Em va dir que necessitava un boig,

algú que li capgirés aquell mon estàtic,

algú que la fes ballar les nits de lluna plena,

nua

sota

les

estrelles.

Simplement em va dir això,

que necessitava embogir,

deixar-se anar, volar

 i voltar pel món sense caretes,

deslligar-se d’aquella opressió al pit,

i planejar com un au inconscient,

com un avió de paper, aleatòriament lliure.

Em va dir tant sols, que necessitava un boig,

no vaig entendre en un principi la frase,

el context, les mesures de l’afirmació

i de sobte la vaig veure

nua

dansant

en l’estelada

com una bruixa trastocada...

ROCA

Per més que l’aigua

colpegi repetidament la roca

que reposa a la llera del riu,

el dibuix que ens regala

no és mai el mateix.

Ni cada respiració,

ni cap batec nostre

sona igual, ni cap núvol

es repeteix als nostres ulls.

El mon és divers i canviant.

Mort la uniformitat.

Mort al  feixisme.

MEMÒRIA

Va viure tants anys

perquè amb l’Alzheimer

no recordava que havia de morir...

DISSIDENT

sóc un dissident

aquella nota que desafina

de l’obra musical quasi perfecta.

El verb erròni de la poesia total,

l’ingredient que espatlla la menja,

el toc de gel que aigualeix el wiski,

la veu que pixa sempre fora de test.

Sóc també un sediciós

i m’alço tumultuosament amb mi mateix

per impedir-me de vegades ser feliç.

I estic en contra de les lleis, ho reconec,

i en contra de la pau i de les guerres.

Sóc dels meus, fins que els meus manen,

i aleshores, retorno sense por a la sedició.

També sóc rebel

perquè sóc contrari a la obediència

i m’alço en armes cada matí en sonar el despertador,

en posar la ràdio, en escoltar les notícies, en respirar.

I violentament, escric paraules i torno a pixar fora de test.

Escric i escric, sense rimes ni mètriques, ni sentit,

I disparo els meus canons a tort i a dret,

i em dissolc com un sucret –moré- , en l’absurditat,

en aquesta caricatura grotesca en que m’he convertit.

I fet i fotut, em declaro, sense embuts cada mati

dissident també de mi mateix...

A L'AMPIT DE LA BARRICADA

T’esperaré a l’ampit de la barricada,

captiu, sol i com sempre desarmat,

amb el somris com a única defensa,

amb la fermesa com a esperit.

T’esperaré amb el puny alçat,

per cada mort, cada viu, cada ferit,

per cada il·lusió desfeta o desfermada,

per cada ànima roja que albira l’infinit.

T’esperaré guarint totes les ferides,

d’aquest poble valent i reprimit,

caminant al costat de cada dona violàcia,

aprenent, ensenyant i compartint.

T’esperaré amb els braços ben oberts,

quan la nau, naufragi en el mar brau,

i les onades ens portin a la sorra,

a dones, homes i nadons plorant.

T’esperaré tot nu a la barana,

per a poder fruir tots dos en llibertat,

i estirar-nos a gaudir la lluna plena

els estels fugaços o el vent tramuntanat.

T’esperaré a l’ampit de la barricada,

quan ja no ens quedi més per dir,

i els nostres ulls decidits ens anunciin

si es millor,entrar a  matar o simplement morir...

NEUS CATALÀ -En memòria-

Sortir de l’infern i còrrer per les brases,

i alçar el puny, un cop més i un altre i un altre,

i burlar-se de la mort, del patiment i la tortura

i morir plàcidament després d’un segle.

I seguir cantant dia a dia les cançons revolucionàries,

i reviure l’horror, serenament, amb fermesa.

I somniar nit a nit les parets brutes de l’horror,

i despertar-se a voltes presa del sobresalt ,

i prémer més els punys contra el feixisme,

i relaxar-los davant l’olor tendre d’una rosa.

I explicar i explicar a tothom que vulgui escoltar

el drama, la penúria, la tràgica ombra del nazisme.

I vomitar sobre cada negació, i bramar per cada oblit,

i cagar-se en totes les vides que han robat vides.

I cagar-se en tots els que clamen tornar-hi.

I cagar-se en cada exaltació de la tragèdia

I cagar-se en totes les seves vides

en totes les seves vides

cagar-se en totes

les

seves

vides.

Al seu llit de mort, Neus Català, dibuixa un somriure de supervivent

i es caga en totes les seves vides.

En

totes

les

seves

vides.....

GUILLEM AGULLÓ -En memòria-

Potser era massa per a vosaltres,

potser era massa¡, oi?

La seva esparança, la seva alegria,

la llum dels seus ulls, potser era massa oi?.

Els seus ideals, les seves banderes,

els seus crits de joia, la seva llengua,

potser era masa per a vosaltres,

potser era massa oi?

La seva joventut, la seva vida,

el seu respecte, la seva dignitat...

Potser era massa per a vosaltres, segur.

El seu puny alçat, les seves cançons,

els seus poemes, els seus anhels,

els seus anhels, els seus estels...

Potser era massa per a vosaltres.

Potser era massa oi?

ELISABETH EIDENBENZ -Maternitat d'Elna-

Sento un plor

un plor d’endins

que fuig de la guerra

nat fora de temps,

d’un odi innocent

d’un crit estripat,

d’un temps embogit,

d’un temps desquiciat.

Llençols blancs i nets,

matalassos assèptics

recollits de l’horror,

plor de derrota

por  d’exiliats.

Gemec de qui perd

la vida, el temps,

la llibertat.

Sento unes mans

blanques com d’àngel

que acullen els cels

que brollen de dins

que taquen llençols

robats de les guerres.

furtats dels desgels...

I en un petit racó

aquella rialla

el petit miracle

de l’Elisabeth...

RENAIXENÇA

Tinc tantes coses a agraït

que no se per on començar.

Vull agrair cada cançó

cantada al vent, per cada puny,

per cada carícia i cada bes,

per cada agraïment cert,

per cada orgasme regalat,

per cada orgasme robat,

per cada deixar-me anar,

per cada crit revolucionari,

per cada colze amb colze

per  cada carrer desbordat,

per cada mot de la mare,

per cada gest del pare,

per cada segon, minut , hora

amb les germanes i fills.

Vull agraïr cada dia de tramuntana,

i també els dies odiosos de pluja,

cada boira gebradora i cada sol,

cada lluna plena i cada estrella,.

Agraeixo cada gol del Barça,

cada diumenge a l’Europa,

el meu dia del Sadar.

L’emoció de cada viatge a Euskalherria

i cada txuleton regat amb txakoli.

Cada dia de feina, amb companys estranys,

cada dia de feina amb amigues i amics,

cada llàgrima vessada, cada rialla,

cada somriure robat o produit,

cada poesia escrita i recitada,

cada poesia escoltada o memoritzada,

cada vetllada passada entre amics,

totes i cada una de les hores felices,

els caps d’any, els nadals, les pasques.

Tots i cada un dels amics trobats,

tots i cada un dels amics perduts,

els oblidats, també els enterrats.

Totes i cada una de les emocions

que m’han fet viure, riure, creure,

estimar, odiar, començar, acabar,

recomençar i tornar a acabar.

Gràcies per tot.

Sembla un comiat i només es

una nova renaixença...

DIA INTERNACIONAL DE LA POESIA

Avui, dia internacional de la poesia

m’he quedat sense paraules, ja veus...

Jo que sempre en vaig sobrat,

que furgo el sexe sota les faldilles,

que trobo paraules entre sequeres,

entre llums, foscors i humitats,

avui m’he quedat mut, com un ànec –mut-.

Quin cas...Avui que comença la primavera

m’he quedat sense colors, ni olors,

sense substrat, sense aquell pol·len

que em fa estimar-te entre esternuts

i aquella vitalitat terriblement sensual,

absolutament sexual i llibertina,

que fa que t’estimi i t’odii per igual,

que fa que et faci l’amor i em destrempi

amb la mateixa cruel facilitat –mots interruptus-.

Avui, just avui, el teu dia, la teva refotuda primavera,

avui m’han entrat al·lèrgia als mots...

Ja ho deien a la tele que aquest any seria fort...

GARJOLES 2

Se sentia engarjolat en un cos que no era el seu,

en una vida que no li pertanyia, que no sentia

que no estimava, en la que no es reconeixia.

Cada reacció del seu cos suposava una tortura,

n’era conscient, i s’estremia en el seu atordiment

conscient que cada sensació era com d’un altre,

que cada excitació el sumía al desconcert,

i s’afonava,  en un pou de desigs no desitjats,

de plaers sense plaer, d’identitats furtades.

Va decidir fugir endavant i es va llevar una vida

un dia en el que el sol decidí no presentar-se

i on una pluja suau i dolça li xopà aquell sexe

del que ell sempre n’havia estat  presoner.

GARJOLES 1

M’he reclós en mi mateix,

dins la meva particular garjola,

i uso la meva sol·litud com a reclam

cap al meu propi cos i ment.

M’interrogo, em fiscalitzo i em defenso,

declaro, i dic veritats i mentides

amb la mateixa facilitat en que respiro...

Prenc  aire, i em torno a recloure,

i deixo que els pensaments viatgin lluny,

es dispersin en milers de colors i imatges...

La imaginació, aquella dama imprescindible

que sempre surt absolta de les causes judicials.

DOS -Fotografia de Marta Vergés-

Dues vegades es va pondre el sol

entre els ulls del pont d’aigua escassa.

Dues vegades envermelliit el mon

per un sol que anava de baixa.

Dues vegades reflectit el mon

amb un cel  ataronjat de nuvols.

Dues vegades l’ull es confon

entre el paratge d’arbres ombrívols

Dues vegades calcada la meravella,

dues espurnes d’un dia que es descabdellla

COM LA MARE QUE EM VA PARIR

Avui, la tendresa m’ha tocat l’esperit.

M’he alçat femeninament rebel, com sempre

i m’he transformat en aroma de gessamí,

o en flor silvestre, plantada entre esbarzers.

M’he calçat les botes de trepitjar fort

i he sortit als carrers, avui liles i violàcis.

He alçat el puny per la mare, les germanes,

les amigues, les companyes i els amics,

per les lesbianes, homosexuals i els hetereos,

per tothom que te per bandera la dignitat.

Avui, com cada dia, et reivindico.

Avui com cada dia et vull lliure.

Avui, com cada dia et vull segura,

riallera, feliç, esperançada. Antifeixista.

Et vull tant brutalment dona

com la mare que em va parir.

BUIT -8 de març-

Els teus cops ja no em fan res,

ni els teus menyspreus

ni els teus insults

ni els morats infligits,

ni les marques

ni les llàgrimes

ni la buidor

ni tant sols tu.

Fa estona que jec freda,

que el meu alé és inexistent,

que ja no respiro,

no respiro

no respir

no ...

La mort m’ha lliurat de tu.

Tu seguiras mort respirant,

amb menyspreus i insults

amb morats i marques,

amb llàgrimes,

buit, terriblement buit

tant sols tu, amb tu mateix...

LA COMPANYA DE JOCS

La companya de jocs

un bon dia es va cansar de jugar,

va plegar les nines i els forts,

els indis i els vaquerus maleïts.

Va regalar els cotxes

i els cotxes de les Nancys,

es

va

fer

gran.

I caiugué com en un pou

de retofut avorriment,

on els dies i les nits

es donàven cops de colze

tant sols per fugir.

La companya de jocs

va decidir morir un poc cada dia...

CAP

No alçarem les mans per a cap rendició,

ni  cap toga ens farà submisos.

cap exercit ens farà captius,

ni cap llei ens durà a l’abisme.

Cap constitució ens prostituirà,

ni cap por podrà agenollar-nos.

Cap mentida ens farà violents,

ni cap sentència ens farà bastards.

Cap bandera borda ens seduirà,

ni cap soroll de sabres ens sotmetrà.

Cap obediència ens farà obeir,

ni cap desobediència s’ens farà estranya.

Cap traïdor ens farà traïdors

ni cap monarquia ens farà súbdits..

Sols el poble salva el poble.

De part dels bons.

LLAMBORDES

Passo de puntetes de llamborda en llamborda,

simulant un joc infantil i absurd, per l’edat.

Al cap em venen records i xarranques,

pedreta i els números a saltar i superar.

Els llums del carrer, desprenen melangia

i cada portal ha rebut la humitat i els orins

de gossos maldestres, lliures i poc obedients.

Passa la infantesa per davant dels meus ulls,

dibuixant imatges, segur que en blanc i negre

i salto llamborda a llamborda talment com si fos

el darrer punt de suport vers el gran estimball...

PÈNDUL DE FOCAULT

Penjo i em moc en qualsevol direcció,

durant hores i hores interminables.

Giro, giravolto, torno, i torno a girar

Roto com la terra i el seu centre de gravetat.

I com ell, em moc de manera aleatòria

en un pla sempre igual i greu, molt greu,

com cada decisió, cada moviment,

cada adéu, cada avui, cada demà...

Penjo i giro. Giro i penjo...

PA AMB OLI -Fotografia de Marta Vergés- Dedicat a la meva gran amiga Estel·la Rodríguez, que ho esmorza cada dia.

Com una deliciosa inundació
el meu pa ha rebut el teu fruit.
Sortit directament de l’olivera
m’ha trasbalsat tots els sentits.

Tant senzilla n’és aquesta menja,
que a les classes socials sempre ha unit.

ROIG -fotografia de Marta Vergés-

El meu país és roig com la magrana

quan el vent acarona els seus turons

i el cel es menstrua en cada posta

dibuixant dcel roig tots els colors,

i aleshores de sobte es capgira

i s’ennegreix guardant tot l’encís,

i talment com per art de màgia

els estels hi pinten un immens paradís.

ENTRE PARÈNTESI

Et pensaré cada dia entre parèntesi,

com es pensen aquelles coses importants

que malgrat tot cal remarcar per no oblidar

i per si de cas algun dia m’entra  un dubte.

Et pensaré també a les nits entre parèntesi,

un per obrir. l’altra per tancar i arraulir-nos

i si cal desaparèixer en aquell espai tancat

on es remarquen tant sols els mots essencials.

I a l’endemà, despertar entre parèntesi

aquella puntuació  teva, entre braç i braç

que amaga desigs , calfreds, esgarrifances

besos i arraps, mels i cossos mig torrats.

T’escriure entre parèntesi, o entre orgasmes desfullats.

FINAL

Tot es va acabant, de manera pausada,

com en una pel·lícula en blanc i negre

on el que més domina és el gris intens.

Tot va acabant com si fos una pluja suau

en un dia tristot de tardor i ambient fresc,

com en una cursa  pacífica en càmera lenta.

Tot va morint com va néixer, sense sorolls,

sense estridències, escàndols ni crits,

com una cançó francesa d’un vell chanteur,

entre paraules suaus xiuxiuejades a l’orella.

ELS ESTORNELLS

Com en una fantasia

els estornells han dibuixat,

han desdibuixat, i tornat a dibuixar

siluetes, imatges, danses i coreografies

hipèrboles, tangents, el·lipsis ,paràboles

i moviments harmònics i  sincopats.

De sobte i tots a una han desplomat l’olivera

i han tornat a alçar el vol com dirigits

pel director més perfeccionista i tronat.

Com en una realitat, seguidament

els estornells se’ns han cagat a sobre  a discreció.

EL PIT

Amb el dit índex

et ressegueixo el front,

la corba del nas, els ulls.

En el meu descens

et dibuixo els llavis

i em llepo la punta del dit

per assaborir el carmí.

Amb l’índex i el dit mig

t’acarono les galtes,

t’escanejo el clotet.

Viatjo atzarós a l’orella,

i ressegueixo el circuit,

i baixo envalentit pel coll

fins al naixement dels pits

madurs, ferms, imaginats,

i sense pressa i molta calma

em perdo en la rotonda

deliciosa i excitant del mugró...

POSTA DE SOL -Fotografia de Marta Vergés-

Els ulls de la fotògrafa reposen en el no-res.

Es deixen dur per la profunditat de l’horitzó

solcat d’aigua, núvols rogencs i veles blanques.

Els seus ulls empetitits pel salnitre i la bellesa

es fan profunds i extremadament relaxats.

Somnien, i somnien en balenes i sirenes.

S’enfonsen a les profunditats amb els dofins.

Es deixen anar com els de peixos de colors

que en milers suren a dos pams de la superfície

tant sols per a no perdre’s l’espectacular posta de sol...

ANTIAVALOTS

M’he encarat al teu escut, a la teva arrogància

i t’he mirat als ulls injectats d’un odi visceral.

He escrutat el teu esguard altiu, tens i viril

i he intentat, sense cap sort, veure-hi un home.

Han estat tant sols uns segons, quasi eterns

i t’he vist tant submís al poder, tant poca cosa

que tant sols he sentit per a tu compassió.

Has alçat la teva porra sense pietat ni miraments

i has descarregat  en mi, les teves frustracions.

Avui, tornaràs a casa bavejant com el que ets,

esperant la manyaga autoritària  del teu amo.

Tant sols et manca, perfeccionar els teus lladrucs

LA PARAULA

La paraula, de vegades t’acompanya

com un vell amant passejant arran de riu,

quan la tardor t’envaeix els instants.

Aleshores sense avisar t’abraça dolçament

o et revolta amb frases colpidores i insurgents

i et deixa atònit i terriblement sol i dessolat.

I sents que no necessites res més al teu voltant,

cap frec, cap plany, cap al·legoria, cap parany,

tant sols el bis bis dels llavis amics que et bressolen,

que et diuen t’estimo, no pateixis, tot anirà bé,

i es quan el teu cos es dilueix en un estat plaent,

en un estat on res t’importa, on tot és sobrer,

i et deixes anar tranquil·lament sobre una estora

plena de regalims de la rosada més fresca i virginal.

CARICATURA

El temps i les disputes

m’han convertit com en un joc de màgia

en una burda caricatura de mi mateix.

Se m’embarbussen les idees i de la boca

surten paraules inconnexes i agressives.

Els dits teclegen improperis i bravates,

i tot al meu voltant es torna tèrbol i excloent.

Em contradic i  torno a mormolar esputs.

El temps i les disputes

em serveixen per a amagar incoherències,

per deixar ben clar les immenses incapacitats,

per estampar davant la vida totes i cada una

de les meves perverses  fòbies i complexos...

Sóc una burda caricatura estúpida de mi mateix.

S'ACABA LA TARDOR -Fotografia de Marta Vergés-

S’acaba la tardor

i el mantell estes de fulles grogues,

s’humitegen per les fredes fagedes.

El sol intenta sense cap  perícia ni sort

profanar els temples xops i ombrívols

on la gebre ha proclamat la seva república.

Els faigs, sempre senyorials i robustos

s’han deixat fer l’amor sense capitulacions

per aquesta fascinant tardor que els embriaga.

S’acaba la tardor i tot és apunt per l’hivern,

per rebre aquella capa de neu o glaç

que fa que tot mori amb placidesa

enyorant una renaixença primaveral,

plena de colors, aromes i noves fulles verdes.

NADAL

Els carrers ja són plens de llums i garlandes,

ple de nadales, festes, boles  i llumetes,

els aparadors de missatges de bondat,

les voravies de confetti i purpurines.

Plens de paios amb vestits cars i corones,

amb homes grassos amb campanes...

Tots apunt i esperant amb nerviosisme

el naixement del darrer Iphone al Mediamarket.

POETA

M’he encarat en somnis a la teva supèrbia

i brandant el sabre l’he filetejat com un pernil.

En despertar, he comprovat la teva petitesa,

m’han fet gràcia tots els teus gests maldestres,

tota la teva verborrea absurda i prepotent.

M’has fet riure, com feia riure al rei el bufó...

Ràpidament t’he esborrat i he passat pàgina.