Són efímers aquells minuts
en que el mon s’atura
el mar queda pla, sense onades,
el cel s’aclareix de núvols
i els ocells aturen el seu cant.
En que el vent està de més
i la natura floreix sense soroll...
Es tant efímer aquell instant
en que els teus ulls bonics
es creuen amb els meus,
i és tant difícil endevinar
si és desig, o amistat, o urgència,
o simplement ganes de compartir.
Són tant efímers els minuts
en que el mon queda suspès
en una bombolla amorfa,
en aquell automatisme
que aconsegueix aturar rellotges,
engranatges, els vaivens del cucut...
Són tant efímers i veloços
com el vol a marxa enrrere del colibrí...
Tant a poc a poc que passa el temps
quan en tens per perdre
i tant que corra en aquell instant efímer.
És tant petit, que em cabria a la butxaca
per a poder fruir-lo a
cada instant...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada