Regnava la primavera
no sols als camps,
també als teus ulls,
i jo et veia tant bonica
allí estirada sobre l'herba...
No sabia que dir,
jo era tímid, com el solstici
que no volia entrar
per no destorbar-nos.
Aleshores tendrament,
acostares els teus llavis als meus
fent-me estremir com un nadó.
no feia falta dir res.
Després, sense pressa
estirats al terra, agafats de la ma,
esperarem que les hores
consumissin l'estació
en un dolç solstici d'amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada