27.3.08

SOLSTICI



Regnava la primavera
no sols als camps,
també als teus ulls,
i jo et veia tant bonica
allí estirada sobre l'herba...
No sabia que dir,
jo era tímid, com el solstici
que no volia entrar
per no destorbar-nos.
Aleshores tendrament,
acostares els teus llavis als meus
fent-me estremir com un nadó.
no feia falta dir res.

Després, sense pressa
estirats al terra, agafats de la ma,
esperarem que les hores
consumissin l'estació
en un dolç solstici d'amor.