TESTAMENT

Que un bon vent se m’endugui
quan no serveixi per res més que donar feina,
quan les cames no em transportin.
Que un bon vent se m’emporti
quan no em respongui la memòria,
i se m’esborri del disc dur el color dels teus ulls,
les tristeses, les angoixes, alegries i cabòries.
Quan els sentiments se’m facin nebulosa,
quan el cos no em reaccioni i els ulls mirin i no vegin.
Quan l’esfínter sigui incapaç d’expulsar l’aire a voluntat.
Quan no pugui diferenciar el teu somriure
del de la infermera que m’envia amb la xeringa
a un mon irreal, als llimbs més durs i incontrolables,
constel·lacions on les estrelles, ni són daurades, ni són Dam.
Que un bon vent se m’emporti
quan transformat en un sac d’ossos no em revolti ni la cara d’un feixista,
quan tant se me’n doni una guerra, o dos, o tres...
Que el vent s’endugui la meva cendra
quan no em quedi esma per riure’m ni tant sols de mi mateix,
en veure’m ajagut en un llit, sense més distracció que mirar el sostre.
I sobretot, que un bon vent se m’emporti
quan tant se me’n foti si el Barça guanya o perd amb el Madrid.