LABERINT II

Com un mantell suau de purpurina
estirada sota el brillant sol d'abril
camuflant-te entre les pedres de l’escala
transformant-te en matèria dins la matèria,
en paisatge enmig de l’excitant paisatge,
en meravella dins l’entorn de la natura.
Com un camaleó sobre les pedres de l’escala,
una peça sorprenent dolça i inquietant
en el caos de possibilitats d’arribar al final del laberint.

LABERINT I

Et perdies pels incerts carrers del laberint
dansant nua cara al vent fent volar els vels.
La lluna et feia d’aliada en l’estranya juguesca
de la inquietant sensual i voluptuosa nuesa.
Sorgies del no res, com un fantasma
entre l’olor intensa dels xiprers retallats.
Vesties la nit de màgica arrogància
com un esperit errant del més enllà
que surt per invocar nous sortilegis

SIRENA

Amb el cos nu vaig submergir-me
en la banyera d'aigua tèbia dels teus mots.
Vaig enfonsar el cap de manera relaxada
mentre tu em parlaves de vida i de mort,
de paraules i sensacions. De sentiments.
Jo et sentia nitida sota l'aigua
i tu et movies al meu voltant
amb la gràcia i l'astucia d'una sirena.

Quan vaig treure el cap de l'aigua
vaig veure entre els meus ulls entel·lats
dos arcs de sant martí i dues roses.

PERFIL

La teva imatge voluptuosa

ha encés la meva imaginació,

i he jugat valent com quan era petit

amb vaixells de plàstic per bassals minúsculs,

resseguint les línies sinuoses del teu perfil.

Aprofitant el vent de llevant

he remuntat les onades del teu pit,

i he naufragat sota el teu ventre

allí on el pèl es transforma en fils d'or,

allí on l'horitzó traspassa les fronteres.

Fronteres del desig

QUE ES DEIXIN D'HÒSTIES, EL PECAT SÓN ELLS

SOMNI INACABAT

Em submergia sovint en els teus ulls
quan amb el temps em vencia l’enyorança,
i jugava a pescar núvols prop del cel
quan la boira de les llàgrimes m’atrapava,
aleshores els dos fars color de mel
s’encenien arrencant-me una rialla
i tot semblava un somni inacabat
destruït i esmicolat per la distància.
Em submergia sovint en els teus ulls
i m’hi gronxava com un joc de temps llunyans
i ara amb l’espai tot ple d’esculls
te m’escapes com la sorra entre les mans.

JO SEMPRE AL COSTAT DE LA LLEI

London. octubre 2010

Amplieu la foto i veureu la gràcia que li feia al pobre poli anglés....es que no tenen sentit de l'humor...

MIKADO

Amb admiració per l'home i l'artista

Castells de sorra a la platja,
deixalles improvisades
que el mar ha escopit
i transformat en bellesa.
L’atzar, el vent i el temps
han jugat a modelar-les.
Peces d’art atrevides
i tant sols endevinables
per l’ull astut i la fantasia
de qui es mira la vida
més enllà del que és visible.
Castells efímers fets de branques
formes geomètriques inventades
jocs d’escuradents imprevisibles
que formen polaritats, finestres,
ponts, espais onírics, mars dalinians...

Refugiem-nos en un tipi
sobre la sorra, arran d'onades
i gaudim les meravelles
que s’endevinen mar enllà.

La vida és més senzilla i deliciosa
del que ens volen fer creure.

CORRANDES D'EXILI

PROPERA ACTUACIÓ DEL DUET DIT I FET

US RECOMANO AQUEST BLOG

http://duetditifet.blogspot.com/

FRAGMENT CONCERT PISCINA DE NAVATA

APOSTATA

SENSACIONAL ALBERT PLA

OSKORRI- ALBERT PLA EUSKAL HERRIAN EUSKARAZ

PUZLE

Vaig intentar encaixar les peces del puzle,
mentre el gos bordava, sense saber perquè
i les meves mans lliscaven pel teu cos de setí.
Els teus llavis de fines línies s’obrien càlids
i buscaven a les palpentes assedegats, els meus.
El nostre puzle es dibuixava sobre els llençols,
i les hores es consumien compulsivament
entre l’orquestra i els sons de petons i carícies.

CHILLIDA

Només majúscules, sobre el ferro retorçat i ple de vida.
Honestedat sobre l’espai lliure majestuós i sempre verd.
I al fons, la casa pairal reconstruïda a cops d’amor i veritat,
a cops de tossudesa d’aquell qui no accepta normes,
perquè les normes només són dades inútils
que amaguen allò que és realment important.

Mai és tard per conèixer un geni. Mai és prou tard per honorar-lo.

RECITAL DE LA PISCINA DE NAVATA

ESCOLTEU AQUESTA MELODIA DELICIOSA DE MIKEL LABOA

TXALAPARTA

Repica la pluja sobre els taulons
de manera suau sense crear bassals.
Sonen les notes sense nota
i els sons llunyans dels trons
il•luminen el verd, sempre present.
Insistentment l’aigua es va fent abundosa
i les Txalapartes repiquen humides
farcint els racons de la plaça
d’una música única i ancestral.
Repica la pluja amb tota la seva força,
i els pals llisquen per les mans
i de manera rítmica i violenta
es transformen en un paisatge més
d’aquest país verd i apassionant.

EUSKADI

El cel i el mar, i altre cop el cel ennuvolat
i aquella llengua estranya, embruixada
que ningú no entén, i la voluntat de ser
malgrat ells mateixos amb les seves misèries,
i el jo i el jo, i el nosaltres i altre cop el jo
i indefectiblement el cel i altre cop el mar
enrabiat, poderós, i els dantzaris i l’aurresku
i els núvols més negres que mai i els errors
i els defectes i les virtuts i el voler ser
per sobre de tot, el ser, el ser i el mar i el cel...
i pertot verd, i la pluja fregant dia si dia també
aquesta miraculosa terra fascinant.

LES BRUIXES DE ZUGARRAMURDI

ZUGARRAMURDIKO SORGINAK

Direnik ez da sinetsi behar, ez dinerik ez da erran behar
No s’ha de creure que existeixin. No s’ha de dir que no existeixen

(per ser llegit a l’inrevés)

Tarim la llarim
is on snetne ertla’l.
rodisiuqni ed smutsoc
rodatarablam ed seicnèrefid
tot le euq te albmes ynartse
évedse sóicilam,
tot le euq on snetne
nu tef ed airexiurb.
t´aruta i t'arim la llarim,
i srépsed, is stop et-xierbocsed

Mira' t al mirall
si no entens l'altre
inquisidor de costums
malbaratador de diferències
tot el que et sembla estrany
esdevé maliciós
tot el que no entens
un fet de bruixería.
Atura't i mira't al mirall
i desprès si pots, descobreix-te



Begiratu ezak hire burua ispilu aurrean
ez baduk hire urkoa ulertzen
ohituren inkisidore
ezberdintasunen hondatzaile
arrotz zaian guztia
gaiztoa duk
ulertzen ez duan guztia
sorginkeria
Gelditu, ta begiratu hadi ispiluan
eta gero, ahal ezkero, biluztu arima.

(traducció a l'euskera de Maite Z.)


L'inquisidor va fer cremar mitja població per fets de bruixeria. La intolerància religiosa va destruir altre vegada el que no entenia. Com sempre.

AMB UN LLIBRE A LA MA

Havies decidit aquella tarda
reptar al mar en un duel desigual,
bellesa contra bellesa
amb el vent com únic jutge.
Tenies les roques per barricada,
un llibre a les mans i el cel d’aixopluc.
Miraves el mar,desafiant les onades
crepitant insolents als teus peus
i els teus ulls blaus s’empetitien
orgullosos i enrabiats per la batalla.
Finalment el mar s’enretirà vençut,
i al temps que baixava la marea
vas deixar caure una llàgrima salada
en homenatge a la fascinant bellesa
que mostrava el mar cantàbric.
Tot seguit vas llençar-li una besada
i amb els ulls humits, li vas oferir les taules

UN LLOC PETIT ARRAN DEL MAR

Un lloc petit
arran del mar
per fer l’amor
i anar somniant.
On les onades
llepin els peus
mentre et somric
i et faig cançons
i el vent assola
les nostres veus,
i els nostres ulls
en pocs segons
salven esculls
i es fan eterns
entre les roques
arran del mar
del lloc petit
tot somniant...

SKA-P

M'ENCANTA AQUESTA CANÇÓ

NAVATA

DARNIUS

El passat 23 de juliol, es va estrenar a Darnius la serie de recitals que organitza versos.cat. Vaig participar-hi acompanyat de l'amic Albert Cuevas, i deixo constància amb aquestes fotos. Per cert, entreu a versos.cat i voteu-nos, la iniciativa i la qualitat de les poesies ho mereixen.

LA BARCA

Des de la platja, veig com marxa la barca sola
mar enllà, reptant l’onatge i les gavines.
S’allunya lentament i es fa infinitament petita
com els somnis segons abans de l’albada.
L’horitzó segueix sent per ella inabastable
i els meus ulls s’empetiteixen intentant seguir-la
entre els raigs de sol i el salnitre de l’aire.
Tal com va arribar, la barca desfà els instants
en un incert viatge intrigant cap al no res,
i el vaivé insòlit del seu fràgil balanceig
la retorna a espais encara per explorar,
deixant les meves hores buides i perdudes
i dins l’ànima una enyorança impossible de curar.

JOC DE PELLS

Era un joc de pells
que no es coneixien,
un festival de sensacions
envoltades d’espais artificials.
Es coneixien el cos perfectament,
cossos perfectament imperfectes
abandonats a una batalla de salives
d’uns alés totalment desconeguts.
Era un joc ple de mirades engabiades
i instants viscuts a flor de pell.
Potser ningú no podria comprendre-ho
i era per això que ningú no ho sabia.
Però de tant en tant, en plena marinada
els ocells semblaven volar lliures
entre gàbies de vidre i fragàncies de desig.
Tot era pura i cruel fantasia...
Ella el mirava amb ulls il•luminats
i el cabell esbullat per la batalla.
Ell, la mirava trist i derrotat
mentre maldava per trencar tanta distància.

ARRAN D'AIGUA

Arran d’aigua
somnies que els problemes s’esborren
que se’ls enduu la corrent i les onades.
Mires lluny
i el pensament et vola horitzó enllà
allí on les sirenes s’engalanen amb perles
per seduir els pescadors enyorats,
i els dofins ballen jotes i boleros amb les gambes.
Et fascina
la salabror del llevant que bufa suau
i tanques els ulls captivada per l’instant
que voldries etern, intacte, perdurable.
Arran d’aigua
ni tant sols recordes la seva mirada,
i aquest instant màgic i hipnotitzador
et deslliura de cap més càrrega
que no sigui la del batec del teu cor
el teu respirar harmònic i pausat,
l’escalfor del sol en la teva pell,
i el teu pensament navega lluny
a llom del veler blanc i lleuger
que et porta entre somnis a la teva anhelada Itaca.

DE VEGADES ELS ORGÀSMES NO SÓN SEXUALS...

CITA CON ÁNGELES

LA BRUIXA DELS ÀNGELS

En el silenci de la sala
em vaig acostar a la bruixa
que parlava dels àngels.
Em va agafar de les mans
i em va parlar amb veu suau
de la mare natura i els esperits,
dels punts de llum i els colors de l’aura,
que no existia el jo, sinó el nosaltres.
Em deia que estava allí per a servir-me,
i que m’estimava profundament.
L’escoltava a ulls clucs hipnotitzat.
Finalment em va dir que els diners
no eren res, no eren el fi, sinó els mitjans...

Aleshores em va deixar anar les mans,
em va abraçar com feia temps que no ho feia ningú...

I em va cobrar vint euros...

LA NIT

Em fascina la dama negre que em trastorna els sentits,
silenci, grills, cançons de taverna que venen de lluny
la nit amics, la nit, vella amiga indispensable
que et fa de còmplice i de delatora a la vegada
que t’alça en braços i et deixa caure si a ella li ve de gust,
que t’emborratxa i et tortura i et fa salvatge,
la nit amics, la punyetera nit que t’embriaga.
Se senten de lluny els petards i el crepitar de les fogueres,
sento l’olor de la coca i el soroll de l’ampolla de cava
i m’estiro a veure les estrelles, és la calorosa nit de sant Joan
que de puntetes ens anuncia l’arribada de l’estiu.
La nit amics, la excitant nit més curta de l’any.
I de sobte el silenci que et deixa inert als llençols,
tant sols el lladruc d’un gos fascinat per la lluna plena.
I tot es torna poesia senzilla als teus ulls al•lucinats
i entres sense adonar-te al mon dels somnis de nit
que et fan volar i t’allunyen de crisis i desastres,
la vida es modela al teu gust amb escenes delicioses
protegides per la fragilitat seductora de la nit.
La nit amics, la nit, una caixeta de tresors infinits.

OVIDI....

DESTIL·LES NUESA

Destil•les nuesa
quan em mires amb ulls de desig,
quan obres les mans per acaronar-me,
o em parles amb mots suaus i calents.
Destil•les nuesa en cada imatge regalada,
nuesa madura, nuesa atractiva, contundent,
i et fas protagonista dels meus somnis humits,
o reina implacable de tots els instants plaents.
Aleshores, destil•les encara més nuesa,
quan en tancar els ulls per dormir
te m’escapes entre somnis enjogassada,
corrent nua pel jardí, i ballant a la llum
de la teva lluna plena, plena de desig.

MIRES LA FINESTRA

Mires la finestra
i davant, els llibres.
Les gotes mullen el vidre entel·lat
pel propi alé de l'enyorament.
Mires la finestra
i el mon et sembla un joc emboirat,
un laberint calidoscòpic ple de trampes.
Plou davant el vidre
i et sents mullada per dins,
i entre les dents de manera incomprensible
se t'escapa un somriure que no entens,
un acte trampos provocat pel propi cos.
Un instant en que la vida et sembla diferent,
millor, plena de llums, on s'apareixen uns ulls
que et fan somniar, que et fan arrapar
a una serie de vivències complicades
enganyoses,i a voltes terriblement absurdes.
Mires la finestra i de sobte, ha parat de ploure.

LES RATES –Aznar-

Les rates surten de les clavegueres,
i es llepen entusiasmades les unes a les altres.
Repassen meticulosament totes les sobres de la festa
engolint sense pudor les restes humanes i inhumanes.
Una vegada satisfetes, s’abandonen a l’acte luxuriós
i es reprodueixen amb la única finalitat monstruosa
de perpetuar l’espècie i engrandir els seus egos putrefactes.
Les rates, es reparteixen premis i avinences
per tal de guarir-se les unes a les altres les ferides,
mentre el mon contempla estupefacte, atònit i dòcil
la macabre orgia del maleïts rosegadors feixistes.

OLELE OLALÀ SER DEL BARÇA ÉS, EL MILLOR QUE HI HA

Èxit del II Sopar Literari. Quim Ponsa guanya el VI Premi de Poesia de Vallromanes
28/04/2010

Quim Ponsa, de Navata, fou el guanyador de VI Premi de Poesia de Vallromanes amb l'obra "Cels de Porcellana". Va rebre el premi en el decurs del II Sopar Literari que es celebrà la nit de dissabte 24 d'abril, una vetllada que va aplegar a prop de 130 persones que gaudiren d'un àpat servit pel Restaurant Can Poal, dels recitats poètics espontànis, de l'actuació de jazz, dels regals i de les sorpreses que deparà un acte que va agradar a tothom i que confirma l'èxit d'aquesta proposta que, esperem, tingui continuitat.

REFOTUDA PRIMAVERA

D’on vens amb aquesta olor de romaní?.
No veus que la primavera serà curta?.
Que els ocells niuaran sobre el teu front
mentre tu mires encuriosida com floreix la farigola?.
Seguiras esperant que creixi la ginesta sense fer res?.
Trepitjaran les teves passes el terra que fa uns pocs dies era gebrat?
I els pulmons? Creus que són bones pels pulmons aquestes flaires?
I no diguem dels ànims...deixaras que el teu cos es vitalitzi
tant sols per l’influència d’una punyetera estació?.
De veres no penses fer res per fer que passi de seguida?.
No penses obviar tanta falsa il·lusió cromàtica, tanta olor, tanta alegria?.
Et deixaras portar per l’exaltada fragilitat dels dies que s’allargassen?.
No et fot veure com s’escurcen les faldilles de les joves,
com s’allarguen els escots, com la gent somriu després del fred?.
Em sorprèns, en serio que em sorprèns,
veig que has optat per ser feliç i no ho entenc.
Amb tanta crisi, tanta desgràcia, tants mals de cap, tant d’atur
i tu saltant pels marges... visca la primavera, visca la primavera!!...
Tu mateixa, però saps?, en pocs dies, tot es torrarà sota el sol justicier,
i tornaran les boires reparadores de la tardor,
i els nadals alegres de El Corte Ingles,
i aleshores, que et quedarà de la refotuda primavera? Ni el record...
En aquest mon hem vingut a patir estimada amiga
I si no ho entens, sempre quedarà gent assenyada
-i sobretot alèrgica- com jo, per recordar-t’ho.

BARÇA, CELTIC, MAI CAMINAREU SOLS

NO NAY NEVER

NEU A LA PLATJA

Seiem nus a la platja escoltant la brisa
amb tots els sentits en estat d’alerta
les nostres mans s’entrellaçaven fortament
mirant l’onatge salvatge després de la tempesta.
La neu havia deixat els nostres cossos gelats
i ens havia transportat com nens petits
a la mes tendra infantesa, mirant les volves
que juganeres, havien transformat el paisatge.
la meva ma buscava el borrissol del teu sexe
i els dits intrèpids cercaven la seva humitat penetrant.
Tu jugaves amb la pell que s’aixecava prop del pubis
i l'anar i venir de la teva ma, succionava tot el salnitre,
mentre la meva vista dibuixava horitzons inabastables,
llocs on el desig és intens i inigualable,
terrenys abruptes, on el descontrol s’ensenyoreix,
on els llavis s’obren de bat a bat, on la respiració es trasbalsa
llocs on, en un instant grates el cel amb ungles de porcellana
i la brisa, et retorna en pocs segons a una terra flonja,
on tot esdevé un paradís de pau.

MERCANTIC 2009

ABSÈNCIA

Avui tampoc hi ets
i en la teva absència hi descobreixo nuesa.
Em passejo sol i abatut en el record de la teva pell,
com en un recorregut plaent per la teva essència.
Endevino el gust dels teus llavis desapareguts
tant sols en la buidor del teu no ser-hi,
i em deixo anar gronxant-me entre els teus pits.
Avui amenaça pluja i en la humitat de l'ambient
n'imagino la teva en el palmell de la meva ma,
entre la destreça dels meus dits àvids de tu.
Avui tampoc hi ets i et sento molt present.

UNA JOIA

LA BRUIXA BORROSA

La bruixa borrosa
salta a tentines pels terrats
i seu a la vora de les xemeneies
a mirar la lluna plena del capvespre
enrogida de vergonya i de luxúria.
I parla als estels de la nit
i els explica bogeries sensuals
amb les volàtils faldilles arremangades
tot lluint escots picants i sinuosos.
La bruixa borrosa
fa temps que va perdre l’escombra,
i imagina itineraris perversos i morbosos,
llocs on la imaginació està per sobre del real
i que la fan transportar a paisatges alats
que la retornen a instants que semblen oblidats.
La bruixa borrosa
manté la cuirassa enllustrada,
que l’aïlla dels plaers més goluts
i dels instants més macàbres.

PEPE RUBIANES PER SEMPRE

LENT

Lentament
com una vareta encesa d’encens,
com un terròs de sucret en aigua,
com una repetició en càmera lenta,
com un dit que et corre per l’esquena,
com una tarda avorrida de diumenge,
com el bategar pausat d’un nen que dorm,
com la passa decidida i lenta de la tortuga,
com el fum de tabac d’una pipa reposada,
com la sínia lluminosa d’un parc d’atraccions,
com un valset d’Strauss tocat amb mandra,
com les onades d’un mar encalmat i llis,
com una pel·lícula plom d’art i assaig,
com els caminadors d’un ancià que no camina...

... com els meus llavis quan s’acosten als teus mentre dorms.

Lentament, com s’acosta el meu cos al teu enmig dels somnis...

ELS TEUS ULLS HIPNÒTICS

7 del mati, despertador, dues torrades, suc de taronja, la tele, les noticies, les bombes, els terratrèmols, el fill de puta que ha matat la dona abans de suïcidar-se, El temps, i diu que plou, i agafo el paraigües, les botes i surto al carrer amb un sol que espetega, i de sobte passejant pel barri gòtic...m’aclaparen els teus ulls hipnòtics.

I agafo el metro, olor d’aixelles, vigileu les carteres!!, passen parades, la noia que llegeix el llibre del Larson, la vella que s’adorm al seient, el noi de l’harmònica, la que prepara els apunts, el que no treu la vista dels pits exuberants de la secretària que un cop més arribarà tard al treball, i el vell despenjat que te un alè cirròtic...i jo que visc penjat dels teus ulls hipnòtics.

I surto al carrer i la ciutat m’embriaga, i veig passar el taxi direcció a l’aeroport, i a l’acera la noia romanesa que demana almoina, mentre les botigues s’obren mandroses, amb persianes llardoses, i el més jove torna a casa desprès de la farra, i el camell, que mira a banda i banda, vigilant a la poli i la poli que no vigila, que només posa multes, i l’home desesperat que parla sol pel carrer, i a mi que se me’n fot el seu posat estrambòtic....jo només penso en els teus ulls hipnòtics.

I el dia s’apaga, mentre tothom torna a casa, cansats abatuts derrotats, i a la tele els del temps que l’han cagat, demanen disculpes, i un altre dona ha mort en mans de l’amant, que evidentment no l’amava i el noi de l’harmònica, i la secretària dels pits, i el taxi, i la poli, el camell, la vella que dorm, , i la noia del Larson que pensa abatuda que hagués estat millor triar un llibre eròtic...cap d’ells no coneixen, els teus ulls hipnòtics.

UNA MERAVELLA GUITARRISTICA

ONADES

Els dies en que els ulls no s'entel·len
encara puc veure el mar des de on estic,
i jugo amb les pupil·les a allunyar i acostar cada racó.
Jugo amb els pensaments a lliurar-me al joc de les onades
a sentir el vent marí a les galtes i llepar la salabror
dels teus llavis avesats a nedar a prop dels meus.
Sento els crits de les gavines,
rates dansaires arran de costa i de teulada.
I tot plegat em parla de tu,
suaument,
de tu,
amb enyorança,
de tu,
com en un somni harmònic ,
dansa de constel·lacions marines,
pou sense fi de sensualitat.
Tot plegat em parla de les teves onades
a vegades llises i mediterrànies,
a vegades salvatgement cantàbriques.

TERRATS

Saltàvem pels terrats per la vella Barcelona
plena de fum , soroll, gavines i coloms,
saltàvem sense escombra entre les cuixes,
i sense cap més xarxa que la nostre il·lusió d’infants.
I veiem pels celoberts les nostres paranoies
en formes alades encerclant-nos cada somni.
Jugàvem, beneïts temps en els que jugàvem,
amb els genolls pelats i les bruses enganxades,
jugàvem a ser avions que aterraven en prats de rajol,
i a xutar cada agulla d’estendre somniant fer el gol més decisiu.
Beneïts els temps en que jugàvem pels terrats
que ens servien de palaus i barricades.

DÉJÀ VU

T’he vist en algun lloc
potser fugint entre els meus somnis,
o amagant-te en qualsevol cantonada
del meu pobre i espatllat subconscient.
Però mai oblidaria aquests ulls melosos
amb els que ara m’estàs mirant estorada,
mai podria esborrar del meu disc dur
la teva mirada sorpresa i deliciosa.
T’he vist en algun lloc, n’estic segur,
potser, cada vegada que tanco els ulls i et recordo.

PER MI, UNA DE LES CANÇONS MÉS BONIQUES MAI ESCRITES.

DEMANO UN DESIG

Que se’ns omplin un cop més els matins de primaveres,
i surtin de sota el coixí, uns instants més de plaer
abans d’obrir els ulls per encarar valents, el nou dia.
I que la llum ens violi insolent les pupil·les,
i ens obligui a una darrera carícia a ulls clucs,
que l’escalfor dels llençols ens recordi passades aventures
i faci dels instants en que tot dolçament recomença,
una incitació, la més salvatge, a la luxúria.
Que cap mati no ens escatimi les carícies de cap nit,
que cap nit, ens faci oblidar les carícies dels matins.

INCERTES BECEROLES

Varem caminar tranquil·lament pel vell jardí tancat
per un camí ple de fulles cruixents i també humides
fulles engroguides que jeien somortes pel fred,
un fred intens que ens gelava l’ànima gebrada
i ens deixava tot el desig en unes incertes beceroles.
Només el contacte de la mà ens aportava escalfor,
i no era prou, prou que ho sabíem, que no era prou.
Sentíem com s’acostava la llunyania del moment temut.
Aquell moment en que les mans es deslliguen
i tot retorna a la seva estúpida rutina de l’anar vivint
lluny dels somnis que ja no podem ni explicar,
lluny dels rostres i els somriures que ens han commogut.
Aquell moment temut en que les vies del tren se separen
i la incertesa i l’atzar mestregen per sobre la raó.

Aquell moment en que els petons es perden per sobre les andanes.

ARTESANS

Cau la ultima fulla de l’arbre, en aquest final de tardor estranya.

Cau i en el seu vol majestuós, travessa el paper, i acaricia suaument la ceràmica.

Per un instant sembla formar part de la pintura tardorenca del quadre,

o transformar-se un una deliciosa peça de cartró.
I vola i vola i vola...

i llisca divertida per la fusta tornejada i la vella taula restaurada,

i esdevé una fulla en blanc i negre als ulls del fotògraf,

o un gravat incrustat en un tou paper blanquinós,

o un penjoll de divertida i envellida bijuteria.

Cau la fulla entre l’olor del cafè i el so de les tertúlies.

Cau la fulla tardorenca i abans de tocar a terra, es tranforma en poesia,

i en remuntar el vol empesa pel vent, de sobte es transforma en una fusa,

o una corxera, o una semifusa i acaba esdevenint una meravellosa peça de música,

que ens empeny a ballar boniques i calentes melodies mediterrànies...

VIATGE INACABAT

Al fons el mar
i el somriure picant
d'un cos mig nu
que desafia la imatge,
amb una aigua de tardor
que va i que vé, sense repòs ni calma.
Uns ulls bonics que et transporten.
Un viatge inacabat cap a l'infinit.

AHIR, AVUI, DEMÀ...

Ahir vaig volar per sobre els records
travessant muntanyes i valls, platges i racons.
Ahir vaig veure allunyar-se el teu esguard
entre les penúries i els laments, entre la boira i el cel.
Ahir vaig recordar cada cala, cada granet de sorra
cada ombrel·la, cada estora, cada onada.
Ahir vaig lluitar contra cada jo de mi mateix
per no oblidar-te, per retenir cada imatge compartida.
Ahir em va solcar el desassossec de la partida,
la tristesa d’un altre adéu tantes vegades assajat.
Ahir, com abans d’ahir, com demà i demà passat
he palpat al meu voltant com un cec, buscant la teva presència.

ELS OCELLS

Passejàvem amb els ulls ben oberts
agafats de la mà, meravellats per la bellesa
de la destrucció, l’encís de la runa,
la impressió de la misèria més absoluta,
i la petjada més macabre de la maleïda guerra.
A dalt els ocells marxaven cap al sud
talment com si res no els importés,
com si el soroll de les bombes els fos aliè.
La vida seguia sense lloc on seguir vivint,
sense estàtues ni monuments a on defecar.
La vida seguia malgrat el seu vol majestuós
i a cada cop d’ala, ens quedàvem més sols, més buits.

BAGUL

Tinc guardat en el bagul dels records
totes les paraules boniques que m’has dit,
tots els moments fascinants compartits,
totes les il•lusions construïdes i malbaratades.
Guardo gelosament també a l’armari secret
les vibracions de les teves encuriosides mirades
i la suau brisa del teu alè sobre el meu rostre.
Ho guardo tant sols perquè el trontoll del temps
no m’esborri capriciosament ni un sol instant,
ni la ampul•losa necessitat d’allò que essent correcte
va sempre per davant d’allò que és evident.
Ho guardo tant sols per poder-ho compartir amb tu
quan el temps i l’espai es decideixin a mesclar-se
en aquella dolça melodia que convida a l’amor.

BOIRA

Tètrica boira que amaga i transforma els paisatges,
que humiteja sense pressa, sense pausa, els pensaments
i transforma en música lenta i espessa les idees.


Jugaven els infants a intentar atrapar la boira,
els quedaven les mans buides i molles
i una immensa infelicitat pel regal inabastable.


He sentit parlar de la boira i mai no l’he vist.
Es poden veure les coses intangibles?
O és que són només dogmes de fe?


Ell conduïa el seu vehicle serenament,
la boira persistent li entelava la visió
ja prou minsa per les amargues llàgrimes.