REFOTUDA PRIMAVERA

D’on vens amb aquesta olor de romaní?.
No veus que la primavera serà curta?.
Que els ocells niuaran sobre el teu front
mentre tu mires encuriosida com floreix la farigola?.
Seguiras esperant que creixi la ginesta sense fer res?.
Trepitjaran les teves passes el terra que fa uns pocs dies era gebrat?
I els pulmons? Creus que són bones pels pulmons aquestes flaires?
I no diguem dels ànims...deixaras que el teu cos es vitalitzi
tant sols per l’influència d’una punyetera estació?.
De veres no penses fer res per fer que passi de seguida?.
No penses obviar tanta falsa il·lusió cromàtica, tanta olor, tanta alegria?.
Et deixaras portar per l’exaltada fragilitat dels dies que s’allargassen?.
No et fot veure com s’escurcen les faldilles de les joves,
com s’allarguen els escots, com la gent somriu després del fred?.
Em sorprèns, en serio que em sorprèns,
veig que has optat per ser feliç i no ho entenc.
Amb tanta crisi, tanta desgràcia, tants mals de cap, tant d’atur
i tu saltant pels marges... visca la primavera, visca la primavera!!...
Tu mateixa, però saps?, en pocs dies, tot es torrarà sota el sol justicier,
i tornaran les boires reparadores de la tardor,
i els nadals alegres de El Corte Ingles,
i aleshores, que et quedarà de la refotuda primavera? Ni el record...
En aquest mon hem vingut a patir estimada amiga
I si no ho entens, sempre quedarà gent assenyada
-i sobretot alèrgica- com jo, per recordar-t’ho.