PROPERA ACTUACIÓ DEL DUET DIT I FET

US RECOMANO AQUEST BLOG

http://duetditifet.blogspot.com/

FRAGMENT CONCERT PISCINA DE NAVATA

APOSTATA

SENSACIONAL ALBERT PLA

OSKORRI- ALBERT PLA EUSKAL HERRIAN EUSKARAZ

PUZLE

Vaig intentar encaixar les peces del puzle,
mentre el gos bordava, sense saber perquè
i les meves mans lliscaven pel teu cos de setí.
Els teus llavis de fines línies s’obrien càlids
i buscaven a les palpentes assedegats, els meus.
El nostre puzle es dibuixava sobre els llençols,
i les hores es consumien compulsivament
entre l’orquestra i els sons de petons i carícies.

CHILLIDA

Només majúscules, sobre el ferro retorçat i ple de vida.
Honestedat sobre l’espai lliure majestuós i sempre verd.
I al fons, la casa pairal reconstruïda a cops d’amor i veritat,
a cops de tossudesa d’aquell qui no accepta normes,
perquè les normes només són dades inútils
que amaguen allò que és realment important.

Mai és tard per conèixer un geni. Mai és prou tard per honorar-lo.

RECITAL DE LA PISCINA DE NAVATA

ESCOLTEU AQUESTA MELODIA DELICIOSA DE MIKEL LABOA

TXALAPARTA

Repica la pluja sobre els taulons
de manera suau sense crear bassals.
Sonen les notes sense nota
i els sons llunyans dels trons
il•luminen el verd, sempre present.
Insistentment l’aigua es va fent abundosa
i les Txalapartes repiquen humides
farcint els racons de la plaça
d’una música única i ancestral.
Repica la pluja amb tota la seva força,
i els pals llisquen per les mans
i de manera rítmica i violenta
es transformen en un paisatge més
d’aquest país verd i apassionant.

EUSKADI

El cel i el mar, i altre cop el cel ennuvolat
i aquella llengua estranya, embruixada
que ningú no entén, i la voluntat de ser
malgrat ells mateixos amb les seves misèries,
i el jo i el jo, i el nosaltres i altre cop el jo
i indefectiblement el cel i altre cop el mar
enrabiat, poderós, i els dantzaris i l’aurresku
i els núvols més negres que mai i els errors
i els defectes i les virtuts i el voler ser
per sobre de tot, el ser, el ser i el mar i el cel...
i pertot verd, i la pluja fregant dia si dia també
aquesta miraculosa terra fascinant.

LES BRUIXES DE ZUGARRAMURDI

ZUGARRAMURDIKO SORGINAK

Direnik ez da sinetsi behar, ez dinerik ez da erran behar
No s’ha de creure que existeixin. No s’ha de dir que no existeixen

(per ser llegit a l’inrevés)

Tarim la llarim
is on snetne ertla’l.
rodisiuqni ed smutsoc
rodatarablam ed seicnèrefid
tot le euq te albmes ynartse
évedse sóicilam,
tot le euq on snetne
nu tef ed airexiurb.
t´aruta i t'arim la llarim,
i srépsed, is stop et-xierbocsed

Mira' t al mirall
si no entens l'altre
inquisidor de costums
malbaratador de diferències
tot el que et sembla estrany
esdevé maliciós
tot el que no entens
un fet de bruixería.
Atura't i mira't al mirall
i desprès si pots, descobreix-te



Begiratu ezak hire burua ispilu aurrean
ez baduk hire urkoa ulertzen
ohituren inkisidore
ezberdintasunen hondatzaile
arrotz zaian guztia
gaiztoa duk
ulertzen ez duan guztia
sorginkeria
Gelditu, ta begiratu hadi ispiluan
eta gero, ahal ezkero, biluztu arima.

(traducció a l'euskera de Maite Z.)


L'inquisidor va fer cremar mitja població per fets de bruixeria. La intolerància religiosa va destruir altre vegada el que no entenia. Com sempre.

AMB UN LLIBRE A LA MA

Havies decidit aquella tarda
reptar al mar en un duel desigual,
bellesa contra bellesa
amb el vent com únic jutge.
Tenies les roques per barricada,
un llibre a les mans i el cel d’aixopluc.
Miraves el mar,desafiant les onades
crepitant insolents als teus peus
i els teus ulls blaus s’empetitien
orgullosos i enrabiats per la batalla.
Finalment el mar s’enretirà vençut,
i al temps que baixava la marea
vas deixar caure una llàgrima salada
en homenatge a la fascinant bellesa
que mostrava el mar cantàbric.
Tot seguit vas llençar-li una besada
i amb els ulls humits, li vas oferir les taules

UN LLOC PETIT ARRAN DEL MAR

Un lloc petit
arran del mar
per fer l’amor
i anar somniant.
On les onades
llepin els peus
mentre et somric
i et faig cançons
i el vent assola
les nostres veus,
i els nostres ulls
en pocs segons
salven esculls
i es fan eterns
entre les roques
arran del mar
del lloc petit
tot somniant...

SKA-P

M'ENCANTA AQUESTA CANÇÓ

NAVATA

DARNIUS

El passat 23 de juliol, es va estrenar a Darnius la serie de recitals que organitza versos.cat. Vaig participar-hi acompanyat de l'amic Albert Cuevas, i deixo constància amb aquestes fotos. Per cert, entreu a versos.cat i voteu-nos, la iniciativa i la qualitat de les poesies ho mereixen.

LA BARCA

Des de la platja, veig com marxa la barca sola
mar enllà, reptant l’onatge i les gavines.
S’allunya lentament i es fa infinitament petita
com els somnis segons abans de l’albada.
L’horitzó segueix sent per ella inabastable
i els meus ulls s’empetiteixen intentant seguir-la
entre els raigs de sol i el salnitre de l’aire.
Tal com va arribar, la barca desfà els instants
en un incert viatge intrigant cap al no res,
i el vaivé insòlit del seu fràgil balanceig
la retorna a espais encara per explorar,
deixant les meves hores buides i perdudes
i dins l’ànima una enyorança impossible de curar.

JOC DE PELLS

Era un joc de pells
que no es coneixien,
un festival de sensacions
envoltades d’espais artificials.
Es coneixien el cos perfectament,
cossos perfectament imperfectes
abandonats a una batalla de salives
d’uns alés totalment desconeguts.
Era un joc ple de mirades engabiades
i instants viscuts a flor de pell.
Potser ningú no podria comprendre-ho
i era per això que ningú no ho sabia.
Però de tant en tant, en plena marinada
els ocells semblaven volar lliures
entre gàbies de vidre i fragàncies de desig.
Tot era pura i cruel fantasia...
Ella el mirava amb ulls il•luminats
i el cabell esbullat per la batalla.
Ell, la mirava trist i derrotat
mentre maldava per trencar tanta distància.

ARRAN D'AIGUA

Arran d’aigua
somnies que els problemes s’esborren
que se’ls enduu la corrent i les onades.
Mires lluny
i el pensament et vola horitzó enllà
allí on les sirenes s’engalanen amb perles
per seduir els pescadors enyorats,
i els dofins ballen jotes i boleros amb les gambes.
Et fascina
la salabror del llevant que bufa suau
i tanques els ulls captivada per l’instant
que voldries etern, intacte, perdurable.
Arran d’aigua
ni tant sols recordes la seva mirada,
i aquest instant màgic i hipnotitzador
et deslliura de cap més càrrega
que no sigui la del batec del teu cor
el teu respirar harmònic i pausat,
l’escalfor del sol en la teva pell,
i el teu pensament navega lluny
a llom del veler blanc i lleuger
que et porta entre somnis a la teva anhelada Itaca.

DE VEGADES ELS ORGÀSMES NO SÓN SEXUALS...

CITA CON ÁNGELES

LA BRUIXA DELS ÀNGELS

En el silenci de la sala
em vaig acostar a la bruixa
que parlava dels àngels.
Em va agafar de les mans
i em va parlar amb veu suau
de la mare natura i els esperits,
dels punts de llum i els colors de l’aura,
que no existia el jo, sinó el nosaltres.
Em deia que estava allí per a servir-me,
i que m’estimava profundament.
L’escoltava a ulls clucs hipnotitzat.
Finalment em va dir que els diners
no eren res, no eren el fi, sinó els mitjans...

Aleshores em va deixar anar les mans,
em va abraçar com feia temps que no ho feia ningú...

I em va cobrar vint euros...

LA NIT

Em fascina la dama negre que em trastorna els sentits,
silenci, grills, cançons de taverna que venen de lluny
la nit amics, la nit, vella amiga indispensable
que et fa de còmplice i de delatora a la vegada
que t’alça en braços i et deixa caure si a ella li ve de gust,
que t’emborratxa i et tortura i et fa salvatge,
la nit amics, la punyetera nit que t’embriaga.
Se senten de lluny els petards i el crepitar de les fogueres,
sento l’olor de la coca i el soroll de l’ampolla de cava
i m’estiro a veure les estrelles, és la calorosa nit de sant Joan
que de puntetes ens anuncia l’arribada de l’estiu.
La nit amics, la excitant nit més curta de l’any.
I de sobte el silenci que et deixa inert als llençols,
tant sols el lladruc d’un gos fascinat per la lluna plena.
I tot es torna poesia senzilla als teus ulls al•lucinats
i entres sense adonar-te al mon dels somnis de nit
que et fan volar i t’allunyen de crisis i desastres,
la vida es modela al teu gust amb escenes delicioses
protegides per la fragilitat seductora de la nit.
La nit amics, la nit, una caixeta de tresors infinits.

OVIDI....

DESTIL·LES NUESA

Destil•les nuesa
quan em mires amb ulls de desig,
quan obres les mans per acaronar-me,
o em parles amb mots suaus i calents.
Destil•les nuesa en cada imatge regalada,
nuesa madura, nuesa atractiva, contundent,
i et fas protagonista dels meus somnis humits,
o reina implacable de tots els instants plaents.
Aleshores, destil•les encara més nuesa,
quan en tancar els ulls per dormir
te m’escapes entre somnis enjogassada,
corrent nua pel jardí, i ballant a la llum
de la teva lluna plena, plena de desig.

MIRES LA FINESTRA

Mires la finestra
i davant, els llibres.
Les gotes mullen el vidre entel·lat
pel propi alé de l'enyorament.
Mires la finestra
i el mon et sembla un joc emboirat,
un laberint calidoscòpic ple de trampes.
Plou davant el vidre
i et sents mullada per dins,
i entre les dents de manera incomprensible
se t'escapa un somriure que no entens,
un acte trampos provocat pel propi cos.
Un instant en que la vida et sembla diferent,
millor, plena de llums, on s'apareixen uns ulls
que et fan somniar, que et fan arrapar
a una serie de vivències complicades
enganyoses,i a voltes terriblement absurdes.
Mires la finestra i de sobte, ha parat de ploure.

LES RATES –Aznar-

Les rates surten de les clavegueres,
i es llepen entusiasmades les unes a les altres.
Repassen meticulosament totes les sobres de la festa
engolint sense pudor les restes humanes i inhumanes.
Una vegada satisfetes, s’abandonen a l’acte luxuriós
i es reprodueixen amb la única finalitat monstruosa
de perpetuar l’espècie i engrandir els seus egos putrefactes.
Les rates, es reparteixen premis i avinences
per tal de guarir-se les unes a les altres les ferides,
mentre el mon contempla estupefacte, atònit i dòcil
la macabre orgia del maleïts rosegadors feixistes.

OLELE OLALÀ SER DEL BARÇA ÉS, EL MILLOR QUE HI HA

Èxit del II Sopar Literari. Quim Ponsa guanya el VI Premi de Poesia de Vallromanes
28/04/2010

Quim Ponsa, de Navata, fou el guanyador de VI Premi de Poesia de Vallromanes amb l'obra "Cels de Porcellana". Va rebre el premi en el decurs del II Sopar Literari que es celebrà la nit de dissabte 24 d'abril, una vetllada que va aplegar a prop de 130 persones que gaudiren d'un àpat servit pel Restaurant Can Poal, dels recitats poètics espontànis, de l'actuació de jazz, dels regals i de les sorpreses que deparà un acte que va agradar a tothom i que confirma l'èxit d'aquesta proposta que, esperem, tingui continuitat.

REFOTUDA PRIMAVERA

D’on vens amb aquesta olor de romaní?.
No veus que la primavera serà curta?.
Que els ocells niuaran sobre el teu front
mentre tu mires encuriosida com floreix la farigola?.
Seguiras esperant que creixi la ginesta sense fer res?.
Trepitjaran les teves passes el terra que fa uns pocs dies era gebrat?
I els pulmons? Creus que són bones pels pulmons aquestes flaires?
I no diguem dels ànims...deixaras que el teu cos es vitalitzi
tant sols per l’influència d’una punyetera estació?.
De veres no penses fer res per fer que passi de seguida?.
No penses obviar tanta falsa il·lusió cromàtica, tanta olor, tanta alegria?.
Et deixaras portar per l’exaltada fragilitat dels dies que s’allargassen?.
No et fot veure com s’escurcen les faldilles de les joves,
com s’allarguen els escots, com la gent somriu després del fred?.
Em sorprèns, en serio que em sorprèns,
veig que has optat per ser feliç i no ho entenc.
Amb tanta crisi, tanta desgràcia, tants mals de cap, tant d’atur
i tu saltant pels marges... visca la primavera, visca la primavera!!...
Tu mateixa, però saps?, en pocs dies, tot es torrarà sota el sol justicier,
i tornaran les boires reparadores de la tardor,
i els nadals alegres de El Corte Ingles,
i aleshores, que et quedarà de la refotuda primavera? Ni el record...
En aquest mon hem vingut a patir estimada amiga
I si no ho entens, sempre quedarà gent assenyada
-i sobretot alèrgica- com jo, per recordar-t’ho.

BARÇA, CELTIC, MAI CAMINAREU SOLS

NO NAY NEVER

NEU A LA PLATJA

Seiem nus a la platja escoltant la brisa
amb tots els sentits en estat d’alerta
les nostres mans s’entrellaçaven fortament
mirant l’onatge salvatge després de la tempesta.
La neu havia deixat els nostres cossos gelats
i ens havia transportat com nens petits
a la mes tendra infantesa, mirant les volves
que juganeres, havien transformat el paisatge.
la meva ma buscava el borrissol del teu sexe
i els dits intrèpids cercaven la seva humitat penetrant.
Tu jugaves amb la pell que s’aixecava prop del pubis
i l'anar i venir de la teva ma, succionava tot el salnitre,
mentre la meva vista dibuixava horitzons inabastables,
llocs on el desig és intens i inigualable,
terrenys abruptes, on el descontrol s’ensenyoreix,
on els llavis s’obren de bat a bat, on la respiració es trasbalsa
llocs on, en un instant grates el cel amb ungles de porcellana
i la brisa, et retorna en pocs segons a una terra flonja,
on tot esdevé un paradís de pau.

MERCANTIC 2009

ABSÈNCIA

Avui tampoc hi ets
i en la teva absència hi descobreixo nuesa.
Em passejo sol i abatut en el record de la teva pell,
com en un recorregut plaent per la teva essència.
Endevino el gust dels teus llavis desapareguts
tant sols en la buidor del teu no ser-hi,
i em deixo anar gronxant-me entre els teus pits.
Avui amenaça pluja i en la humitat de l'ambient
n'imagino la teva en el palmell de la meva ma,
entre la destreça dels meus dits àvids de tu.
Avui tampoc hi ets i et sento molt present.

UNA JOIA

LA BRUIXA BORROSA

La bruixa borrosa
salta a tentines pels terrats
i seu a la vora de les xemeneies
a mirar la lluna plena del capvespre
enrogida de vergonya i de luxúria.
I parla als estels de la nit
i els explica bogeries sensuals
amb les volàtils faldilles arremangades
tot lluint escots picants i sinuosos.
La bruixa borrosa
fa temps que va perdre l’escombra,
i imagina itineraris perversos i morbosos,
llocs on la imaginació està per sobre del real
i que la fan transportar a paisatges alats
que la retornen a instants que semblen oblidats.
La bruixa borrosa
manté la cuirassa enllustrada,
que l’aïlla dels plaers més goluts
i dels instants més macàbres.

PEPE RUBIANES PER SEMPRE

LENT

Lentament
com una vareta encesa d’encens,
com un terròs de sucret en aigua,
com una repetició en càmera lenta,
com un dit que et corre per l’esquena,
com una tarda avorrida de diumenge,
com el bategar pausat d’un nen que dorm,
com la passa decidida i lenta de la tortuga,
com el fum de tabac d’una pipa reposada,
com la sínia lluminosa d’un parc d’atraccions,
com un valset d’Strauss tocat amb mandra,
com les onades d’un mar encalmat i llis,
com una pel·lícula plom d’art i assaig,
com els caminadors d’un ancià que no camina...

... com els meus llavis quan s’acosten als teus mentre dorms.

Lentament, com s’acosta el meu cos al teu enmig dels somnis...

ELS TEUS ULLS HIPNÒTICS

7 del mati, despertador, dues torrades, suc de taronja, la tele, les noticies, les bombes, els terratrèmols, el fill de puta que ha matat la dona abans de suïcidar-se, El temps, i diu que plou, i agafo el paraigües, les botes i surto al carrer amb un sol que espetega, i de sobte passejant pel barri gòtic...m’aclaparen els teus ulls hipnòtics.

I agafo el metro, olor d’aixelles, vigileu les carteres!!, passen parades, la noia que llegeix el llibre del Larson, la vella que s’adorm al seient, el noi de l’harmònica, la que prepara els apunts, el que no treu la vista dels pits exuberants de la secretària que un cop més arribarà tard al treball, i el vell despenjat que te un alè cirròtic...i jo que visc penjat dels teus ulls hipnòtics.

I surto al carrer i la ciutat m’embriaga, i veig passar el taxi direcció a l’aeroport, i a l’acera la noia romanesa que demana almoina, mentre les botigues s’obren mandroses, amb persianes llardoses, i el més jove torna a casa desprès de la farra, i el camell, que mira a banda i banda, vigilant a la poli i la poli que no vigila, que només posa multes, i l’home desesperat que parla sol pel carrer, i a mi que se me’n fot el seu posat estrambòtic....jo només penso en els teus ulls hipnòtics.

I el dia s’apaga, mentre tothom torna a casa, cansats abatuts derrotats, i a la tele els del temps que l’han cagat, demanen disculpes, i un altre dona ha mort en mans de l’amant, que evidentment no l’amava i el noi de l’harmònica, i la secretària dels pits, i el taxi, i la poli, el camell, la vella que dorm, , i la noia del Larson que pensa abatuda que hagués estat millor triar un llibre eròtic...cap d’ells no coneixen, els teus ulls hipnòtics.

UNA MERAVELLA GUITARRISTICA

ONADES

Els dies en que els ulls no s'entel·len
encara puc veure el mar des de on estic,
i jugo amb les pupil·les a allunyar i acostar cada racó.
Jugo amb els pensaments a lliurar-me al joc de les onades
a sentir el vent marí a les galtes i llepar la salabror
dels teus llavis avesats a nedar a prop dels meus.
Sento els crits de les gavines,
rates dansaires arran de costa i de teulada.
I tot plegat em parla de tu,
suaument,
de tu,
amb enyorança,
de tu,
com en un somni harmònic ,
dansa de constel·lacions marines,
pou sense fi de sensualitat.
Tot plegat em parla de les teves onades
a vegades llises i mediterrànies,
a vegades salvatgement cantàbriques.

TERRATS

Saltàvem pels terrats per la vella Barcelona
plena de fum , soroll, gavines i coloms,
saltàvem sense escombra entre les cuixes,
i sense cap més xarxa que la nostre il·lusió d’infants.
I veiem pels celoberts les nostres paranoies
en formes alades encerclant-nos cada somni.
Jugàvem, beneïts temps en els que jugàvem,
amb els genolls pelats i les bruses enganxades,
jugàvem a ser avions que aterraven en prats de rajol,
i a xutar cada agulla d’estendre somniant fer el gol més decisiu.
Beneïts els temps en que jugàvem pels terrats
que ens servien de palaus i barricades.

DÉJÀ VU

T’he vist en algun lloc
potser fugint entre els meus somnis,
o amagant-te en qualsevol cantonada
del meu pobre i espatllat subconscient.
Però mai oblidaria aquests ulls melosos
amb els que ara m’estàs mirant estorada,
mai podria esborrar del meu disc dur
la teva mirada sorpresa i deliciosa.
T’he vist en algun lloc, n’estic segur,
potser, cada vegada que tanco els ulls i et recordo.

PER MI, UNA DE LES CANÇONS MÉS BONIQUES MAI ESCRITES.

DEMANO UN DESIG

Que se’ns omplin un cop més els matins de primaveres,
i surtin de sota el coixí, uns instants més de plaer
abans d’obrir els ulls per encarar valents, el nou dia.
I que la llum ens violi insolent les pupil·les,
i ens obligui a una darrera carícia a ulls clucs,
que l’escalfor dels llençols ens recordi passades aventures
i faci dels instants en que tot dolçament recomença,
una incitació, la més salvatge, a la luxúria.
Que cap mati no ens escatimi les carícies de cap nit,
que cap nit, ens faci oblidar les carícies dels matins.

INCERTES BECEROLES

Varem caminar tranquil·lament pel vell jardí tancat
per un camí ple de fulles cruixents i també humides
fulles engroguides que jeien somortes pel fred,
un fred intens que ens gelava l’ànima gebrada
i ens deixava tot el desig en unes incertes beceroles.
Només el contacte de la mà ens aportava escalfor,
i no era prou, prou que ho sabíem, que no era prou.
Sentíem com s’acostava la llunyania del moment temut.
Aquell moment en que les mans es deslliguen
i tot retorna a la seva estúpida rutina de l’anar vivint
lluny dels somnis que ja no podem ni explicar,
lluny dels rostres i els somriures que ens han commogut.
Aquell moment temut en que les vies del tren se separen
i la incertesa i l’atzar mestregen per sobre la raó.

Aquell moment en que els petons es perden per sobre les andanes.

ARTESANS

Cau la ultima fulla de l’arbre, en aquest final de tardor estranya.

Cau i en el seu vol majestuós, travessa el paper, i acaricia suaument la ceràmica.

Per un instant sembla formar part de la pintura tardorenca del quadre,

o transformar-se un una deliciosa peça de cartró.
I vola i vola i vola...

i llisca divertida per la fusta tornejada i la vella taula restaurada,

i esdevé una fulla en blanc i negre als ulls del fotògraf,

o un gravat incrustat en un tou paper blanquinós,

o un penjoll de divertida i envellida bijuteria.

Cau la fulla entre l’olor del cafè i el so de les tertúlies.

Cau la fulla tardorenca i abans de tocar a terra, es tranforma en poesia,

i en remuntar el vol empesa pel vent, de sobte es transforma en una fusa,

o una corxera, o una semifusa i acaba esdevenint una meravellosa peça de música,

que ens empeny a ballar boniques i calentes melodies mediterrànies...

VIATGE INACABAT

Al fons el mar
i el somriure picant
d'un cos mig nu
que desafia la imatge,
amb una aigua de tardor
que va i que vé, sense repòs ni calma.
Uns ulls bonics que et transporten.
Un viatge inacabat cap a l'infinit.

AHIR, AVUI, DEMÀ...

Ahir vaig volar per sobre els records
travessant muntanyes i valls, platges i racons.
Ahir vaig veure allunyar-se el teu esguard
entre les penúries i els laments, entre la boira i el cel.
Ahir vaig recordar cada cala, cada granet de sorra
cada ombrel·la, cada estora, cada onada.
Ahir vaig lluitar contra cada jo de mi mateix
per no oblidar-te, per retenir cada imatge compartida.
Ahir em va solcar el desassossec de la partida,
la tristesa d’un altre adéu tantes vegades assajat.
Ahir, com abans d’ahir, com demà i demà passat
he palpat al meu voltant com un cec, buscant la teva presència.

ELS OCELLS

Passejàvem amb els ulls ben oberts
agafats de la mà, meravellats per la bellesa
de la destrucció, l’encís de la runa,
la impressió de la misèria més absoluta,
i la petjada més macabre de la maleïda guerra.
A dalt els ocells marxaven cap al sud
talment com si res no els importés,
com si el soroll de les bombes els fos aliè.
La vida seguia sense lloc on seguir vivint,
sense estàtues ni monuments a on defecar.
La vida seguia malgrat el seu vol majestuós
i a cada cop d’ala, ens quedàvem més sols, més buits.

BAGUL

Tinc guardat en el bagul dels records
totes les paraules boniques que m’has dit,
tots els moments fascinants compartits,
totes les il•lusions construïdes i malbaratades.
Guardo gelosament també a l’armari secret
les vibracions de les teves encuriosides mirades
i la suau brisa del teu alè sobre el meu rostre.
Ho guardo tant sols perquè el trontoll del temps
no m’esborri capriciosament ni un sol instant,
ni la ampul•losa necessitat d’allò que essent correcte
va sempre per davant d’allò que és evident.
Ho guardo tant sols per poder-ho compartir amb tu
quan el temps i l’espai es decideixin a mesclar-se
en aquella dolça melodia que convida a l’amor.

BOIRA

Tètrica boira que amaga i transforma els paisatges,
que humiteja sense pressa, sense pausa, els pensaments
i transforma en música lenta i espessa les idees.


Jugaven els infants a intentar atrapar la boira,
els quedaven les mans buides i molles
i una immensa infelicitat pel regal inabastable.


He sentit parlar de la boira i mai no l’he vist.
Es poden veure les coses intangibles?
O és que són només dogmes de fe?


Ell conduïa el seu vehicle serenament,
la boira persistent li entelava la visió
ja prou minsa per les amargues llàgrimes.

ENS FEIEN POR LES PARAULES

Primer, ens feien por les paraules,
temíem el t’estimo, el canviàvem pel m’agrades
ens feia por el et desitjo, i li dèiem t’enyoro.
Ens fèiem por unes simples lletres
i ens enganyàvem transformant-les.
Desprès, ens va fer por el contacte,
tancàvem els ulls davant la pell de l’altre,
com l’estruç que amaga el cap sota la terra,
però de sobte, el submarí del desig alçava el periscopi
i abandonava la mar brava, cercant el port adequat,
i tornàvem a recaure en les xarxes del plaer,
en els paradís dels somnis prohibits,
allí on les paraules guanyen als sentits,
allí on la pell crema i es transforma
en el més excitant dels moments que podràs viure.

Però desprès la por

tornava implacable i astuta

per canviar-nos les paraules, les pells, els petons,

el que fes falta.

MEDIOCRES

Mediocres com un notari desganat,
escampen merda pels racons i a tothora.
manipuladors de la més absoluta veritat,
es mouen de dreta a esquerra tot alhora.
Mentiders fins a la més gran extenuació,
traginen sempre amb diners que no són seus,
i es mouen modelant la llei i la raó
posant l’honor i la veritat sota els seus peus.
Es passen els teus vots per l’engonal
i et miren sempre que poden amb menyspreu
se’n riuen de les il·lusions i els ideals
i sempre que puguin et tractaran a cops de peu.
Tot i que els has donat un món ple de colors
no els importa el que tu puguis pensar
i només en acostar-se les noves eleccions
recordaran que existeixes i et tornaran a enganyar.

MORT

He vist des de la finestra
la silueta de la mort
retallada sobre els cirerers.
Mirava la terrassa com batien
nerviosament els llençols estesos
jugant amb la tramuntana.
He quedat meravellat dels seus ulls
del tot negres, seductors i glaçats,
i de la manera de mirar-me
com convidant-me a marxar amb ella.
Aleshores, li he parlat de tu,
de la teva escalfor, del teu somrís,
de les teves infinites ganes de viure,
de les meves infinites ganes d’abraçar-te...

M’ha mirat decidida
i com un esperit enrabiat
ha volat per sobre el meu teulat.
Poc després, l’he vist marxar camí enllà
carregada amb el meu veí a les esquenes.

AUTODESTRUCCIÓ

M’he posat sota un niu de vespes
per sentir en la meva pell
tota la ràbia que destil·len.
Cada picada, era una descàrrega d’adrenalina,
i quan han marxat, les he enyorat.
He enyorat el dolor que em provocaven,
les he enyorat, perquè elles em percebien
com el seu més gran enemic. Em feien sentir viu.
Desprès a mans nues, he aixafat el seu rusc.

De fet ja ho deia el llest de torn,
la natura ni es crea ni es destrueix, només es transforma.

TU, EL SOL I LA LLUNA

Primer el sol, la lluna i després tu.
Sí, tu, riallera i consentida,
enginyosa, bonica i atrevida.
Tu per tot arreu, els teus ulls,
la teva imatge repetida,
per davant de les estrelles,
més veloç que cap cometa,
calidoscopi als meus miralls,
milers de vegades reflectida.
Tu amb el teu llenguatge desimbolt,
la teva mirada altiva i furtiva,
el teu serrell mig escolar
les teves ínfimes faldilles.
Les teves mans pel meu cos
passegen com les formigues.
Tu i només tu i després el sol, la lluna...
i les tristes estrelles que ja no il·luminen.

TARDOR A GRANADA

Sonen les campanes sobre la silenciosa Granada
seguint la música de les fonts i els colors cromàtics
de les oloroses roses en aquesta tardor estranya.
Les bruixes en mànigues de camisa a lloms de l’escombra
fan un vol rasant majestuós i quasi imperceptible.
Tot és quietud i silenci al voltant dels ulls negres
de les espectacularment precioses bruixes andaluses.
Tot és màgia en l’instant en que et creues amb elles
i aconsegueixen embruixar-te simplement picant l’ullet.
I les enveges, quan sobrevolen la majestuosa biblioteca
des de on en Galileo Galilei les saluda alçant la mà,
i els parla del sol i dels astres que volten pels llocs de sempre.
Volen espitregades i alegres en aquest octubre de 37 graus,
on l’olor fascinant del gessamí, s’ha apoderat dels racons.
I ballen alegres pel cel blau, la dolça tonada de la guitarra
i esclaten la seva morenor repicant de mans, i de puntes i talons,
mentre una veu estripada, canta saetes, o fandangos, bulerias...
Després, desapareixen orgulloses entre la blancor
del bell Albaicin, de camí a amagar-se en qualsevol cova,
i abans d’adormir-se de cara a l’Alhambra, reciten de memoria l’estrofa...
Dale limosna mujer, que no hay en la vida nada
como la pena de ser ciego en Granada

ALLÍ ON LA NIT ENS PORTÉS

Voldria cantar-te avui
una cançoneta suau que et faci adormir,
una cançó de bressol dolça que et porti a les estrelles,
que t’ensenyi el cel i la lluna sense ni tant sols sortir de casa,
que faci dels teus llençols un plàcid i càlid jaç de son.
Voldria explicar-te amb cançons, com m’emmirallen els teus ulls,
i com cada somriure teu em dignifica i em fa somniar,
com les teves pestanyes que s’acluquen, em fan més humà.
Voldria gronxar-me de les teves dents blanques i deixar-me anar
en el balanceig lent i calmós d’un gronxador de parc abandonat,
un parc ple de flors, tant sols per nosaltres i els nostres somnis.
Voldria entonar, no deixar-me cap nota, i fer-te entrar lentament
al mon meravellós dels somnis, allí on cada un te el lloc que tria,
allí on, si saps moure’t, tot és fantàstic sorprenent i possible.
Voldria creuar amb tu aquesta porta meravellosa de la nit,
i després de cantar-te, adormir-me al teu costat com un nadó,
ben agafat a tu, i volar, i volar, allí on la capritxosa nit ens portés...

Movies els braços com flotant entre la gent,
com el murmuri sord de les onades del mar,
esgarrapant bocins d’aire del carrer, com un dofí.
Flotaves entre la música escandalosa de les comparses.
Suraves entre els paperets embogits que queien alegres
de les cases festives i els carrers prenyats de gent.
Il·luminaves l’espai, com una cuca de llum al mig del bosc enfosquit,
i després, desapareixies de sobte, i tornava cruel l’obscuritat
de la teva absurda i embogidora absència