EN DEFENSA PRÒPIA

En defensa pròpia, no reso, ni vaig a missa,

no camino, tant sols passejo, no miro, veig,

no escolto, analitzo, no conec, reconec,

no dormo, somnio i intento fer somniar.

Tant sols és en defensa pròpia, que no és poc,

que em llevo cada matí a la mateixa hora,

i prenc les armes d’escriure, de fer música,

de fugir, sempre endavant, mai amb covardia.

I és en aquesta defensa pròpia que m’equivoco,

que sovint no faig el que cal, per fer el que crec,

que defenso coses indefensables, inoportunes,

i voto en urnes imaginàries, que crec en repúbliques

que crec en socialismes que no sols tenen nom,

que crec en independències que no es negocien,

que bramo als gossos quan no creuen i fugen,

que els premio quan es mostren rebels.

És en defensa pròpia quan em contradic com ara,

avui blanc, demà blanc os, demà passat blanc cru,

i a l’endemà em quedo totalment en blanc.

És en defensa pròpia que no crec en el destí,

ni en els mags, ni els colors de l’àura, ni sortil·legis,

crec tant sols en les bruixes que fan el que poden,

perquè qui fa el que pot, no està obligat a més,

per moltes i moltes i moltes pocions que facin.

En defensa pròpia, crec tant sols en els Astèrix

que estoven al règim que algú ha establert

a força de forces, sang i humiliacions diverses.

 

Tot és en defensa pròpia, senyor jutge,

si creu que sóc culpable, engarjolim

No se n’estigui, perquè la malaltia, va a més...