25.9.20

DE NOU LA TARDOR

 

Ha entrat un cop més la tardor

de manera abrupte, amb vent

pluges i rebombori de cel.

M’he llevat com un fantasma

a tancar finestres bategants

i amb soroll repicant de gotes.

Ha arribat per fi, la meva estació,

aquella que envermelleix fulles,

que engrogueix arbres centenaris,

el de la manteta al llit i al sofà,

el de les primeres crepitacions

de la vella llar de foc, rejovenida.

Ha arribat la pell granulada al matí,

quan els gossos esperen el pinso

i la mà tremolosa que els amanyaga.

Ha arribat l’estació de la mort lenta,

la que despulla eròticament els boscos,

la que ens enamora amb el pìnzell

encantat i màgic en cada passeig,

la que omple els narius desenmarcarats,

d'olor de fum de xemeneies...

L’estació que farà revifar també,

totes les pors que de fa temps

de manera  cruel ens persegueixen.


Cap comentari: