Ha entrat un cop més la tardor
de manera abrupte, amb vent
pluges i rebombori de cel.
M’he llevat com un fantasma
a tancar finestres bategants
i amb soroll repicant de gotes.
Ha arribat per fi, la meva estació,
aquella que envermelleix fulles,
que engrogueix arbres centenaris,
el de la manteta al llit i al sofà,
el de les primeres crepitacions
de la vella llar de foc, rejovenida.
Ha arribat la pell granulada al matí,
quan els gossos esperen el pinso
i la mà tremolosa que els amanyaga.
Ha arribat l’estació de la mort lenta,
la que despulla eròticament els boscos,
la que ens enamora amb el pìnzell
encantat i màgic en cada passeig,
la que omple els narius desenmarcarats,
d'olor de fum de xemeneies...
L’estació que farà revifar també,
totes les pors que de fa temps
de manera cruel ens persegueixen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada