29.6.20

EL TREN


Amb el cap recolzat al vidre del tren,
ja enyorava la seva olor, els seus instants.
Aquell tren que galopava veloç i alegre,
cap a ves a saber on, cap a ves a saber quan.
I els seus dits conservaven l’olor d’ella,
la seva memòria acumulava els petons,
el seu desig, recordava un a un, els intants,
en que els seus cossos s’havien ajuntat
febrilment fons a l’orgasme, febrilment
fins a límits insospitats d’un plaer desconegut.
El sotragueig del tren, li recordava l’anar i venir
del cos de l’amant dins seu, de la seva ànima.
No sap quanta estona va estar en xoc,
no saps quantes vegades va repetir el coit,
aquell coit ja tant sols imaginat, i sublim.
De sobte, va sentir l’olor de la seva colonia...
tant sols va ser un estúpid miratge cruel.

Cap comentari: