El teu caos és bonic
i em trasbalsa com un balancí
mentre escolto aquella melodia
d’Ives Montand, les feuilles mortes,
i em commou fins a la llàgrima.
M’agrada el teu caos
sempre tant oportú i deliciós,
com aquell dia en que reies
mentre fotografiava un cargol
i la foto va sortir moguda.
El teu caos, deu ser el meu,
en tinc ben pocs dubtes
i m’agrada cultivar-lo cada dia
perquè creixi sa i feliç
entre els meus dits i pensaments.
M’agrada el teu caos
quan em dius a cau d’orella
que m’estimes, però poc,
que em desitges, però no gaire,
que ets feliç, però no del tot...
I com aquell cargol te m’escapes
i surts mogut a la fotografia
com les fulles mortes del Montand
flotant capritxoses a mercè del vent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada