8.11.15

PAPERERA DE RECICLATGE

Escric entre llàgrimes,
amb la certesa que ningú no les veurà.
Tothom seguirà pensant en el bufó,
en el poeta, l’artista, el pallasso,
-com deia l’ovidi-.
Però de vegades, escric entre llàgrimes
i m’abandono a plorar a flor de pell,
deixo que els porus del meu cos
es lubrifiquin, s’humitegin, es regenerin,
i ploro mentre escric, com un nadó de teta.
Ho heu provat?
En acabar l’escric, l’esborro, no fos cas,
que algú penses que m’he entendrit massa,
o que he deixat de ser aquell destraler
que escup poesia enlloc de recitar-la,
o el pallasso sense nas vermell
que tant sols fa riure.
Als pocs segons, rebusco entre la brossa
per recuperar les llàgrimes i la tendresa.
Oblido aquell impàs en que l’estupidesa
m’ha fet clicar...”Buida paperera de reciclatge”