He imaginat
la mateixa
passejada
mil vegades
repetida.
olorant la
tardor,
enrogint-me
de fulles,
prenyant-me
d’humitats.
He imaginat
la teva ma
agafada a la
meva
i el teu
riure contagiós
besant-me
suaument l’orella.
He imaginat
aquell crepuscle,
i el color indefinit
del sol,
ataronjat,
vermellós, groguenc,
i la llum
dels teus ulls mirant-me.
He imaginat
un espai temps
a la nostra
mida,
un refugi de
petons i rialles,
on formar de
manera valenta
un jardí
esclatant de primavera
en plena
tardor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada