MARXEM

Es torna a exiliar Machado

per una gent que li trenca el cor.

Torna a morir Federico

per homosexual i per roig,

A Montjuic trets de fusell

fan caure altra cop Companys.

Les flors roges, grogues i morades,

es panseixen avergonyides, derrotades.

Tornen pels carrers àligues boges,

tornen els tancs, les granades,

tornen per serres de l’Ebre

els canons, els trets dels canalles.

Torna el feixisme a les places,

tornen les legions i les cabres,

i els més pobres les reben

amb les mans fent les onades.

Tornen els braços alçats,

tornen els himnes més fatxes,

torna aquesta vella Espanya

i sembla que torna, per quedar-se.

MARXEM!!!

MÀSTER

Va sortir del pou, no sabia ni com,

a la bruixa li va fallar l’escombra,

i va caure al buit com un vuit pesat,

Va caure al pou del més trist infinit,

com un autèntic vuit horitzontal,

va caure, i caure i caure  a l’infinit.

Va sortir nua espantada i avergonyida,

amb l’escombra a les mans tota pansida.

Havia posat al currículum de bruixa

un màster inventat, que no havia fet,

en una universitat de bruixeria inexitent...

Es va creure per un moment, una bruixa política.

BURANO

Vaig pintar totes les cases de colors

per por de no saber-te tornar a trobar,

mentre el vaporetto tornava a girar,

i els flaixos dels xinesos m’atordien.

Vaig girar cada cantonada acolorida

i aquella olor de mar m’embriagava.

M’havien parlat de tu, com la illa pobra,

una illa sense cristalls ni artistes,

una illa fascinant plena de colors,

com en un conta de fades enjogassades.

Vaig perseguir el teu fantasma fugisser,

pels carrers tortuosos,engalanats i guerxos,

buscant aquella faldilla de color salmó al vent,

aquell escot pronunciat de pel·licula de Fellini,

i quan el sol es va pondre trist  a l’horitzó,

vaig comprendre que tant sols eres això,

un somni bonic i acolorit, amagat en cantonades.

MURALS

Hi ha un amor a la deriva...

I ens deixarem portar per les onades

pels acords de la cançó marina

de la cançó cantada a tota veu

quan tota la salabror ens inundi la gola,

quan aquella dolçaina ens perfori

i la pell i els pells se'ns revoltin

i deixin la pell en plena erecció,

i els somriures ens atabalin

com glopades de mars i sons,

i una llàgrima ens xarboti els records,

i veiem en la llunyania aquella barca

plena d’ossos, pells i músculs abatuts,

i ens sentim miserables amb riquesa,

el nostre esmorzar, dinar, sopar garantits,

i de sobre el cajon, i la bandúrria,

i aquell llagut que esquitxa notes,

i les estrelles, sense super llunes

ni tant sols un ennegrit horitzó

que ens fa tancar els ulls dolorits.

Certament, tots tenim un amor a la deriva

i no sols un amor, també un somni,

una cançó, un miratge, una terrible tristesa.

No sé, que he escrit, tot ha estat un miratge,

un deixar-se anar amb una música eròtica

festiva, calenta, mediterrània....

PARC GUELL

Pedres trencades

dracs immòbils,

escales modernistes,

columnes enormes

plaça desigual,

lloguer de bicicletes,

prohibit jugar  pilota,

olor de pins, pinyons,

quilos de pinassa

atrapats a la sandàlia,

Jocs compartits, il·lusió,

fonts d’aigua fresca,

entrepans de truita,

crits de nens en pati d’escola,

camins polsegosos, calor.

Guies turístiques, turistes,

Vacances urbanes,

la ciutat al fins, esgotada

gossos i gats, Parc Guell...

Infantesa feliç lliure.

Ara de pagament...

TOT S'ACABA EN UN PETÓ

De fet, tot s’acaba en un petó,

els dies, els inferns les quarantenes,

els plaers, les revolucions, la guerra,

la pau, el sexe, la rutina, les pandèmies,

Els rotlles de primavera, els calors d’estiu,

el mars, les muntanyes, els gemecs

la ira, la rauxa, el seny, la política,

els esforços les lentes decadències,

la vellesa, la joventut i les festes.

Les abraçades i les benvingudes,

els adèus i les cobdícies, el temps,

les aventures i els solsticis, el sol,

la llunya i els efímers estels fugaços,

les estrelles que perduren i la boira,

els relats, les poesies, les rimes, les negres,

les blanques, les corxeres i les fuses,

l’aire, el vent, la deliciosa tramuntana

el cruel llevant, el migjorn i el ponent,

tu, jo, el nostre joc, la nostra saliva,

i els instants furtats al temps implacable.

De fet tot s’acaba en un petó humit i breu.

RES

Em consumeix l’obsessió per crear.

Estic perdut entre un miler d’idees,

una eternitat de sensacions i mots

que no tenen sentit i ballen repetits.

Sóc un artista que s’ha quedat sense art,

un salvavides sense poder fer boca a boca,

un paracaigudista que es llenca al no-res

sense més motxilla que el seu buit,

sense més raó que el seu caràcter suïcida,

i aprofita el seu vol intensament violent

per repassar moments viscuts i mots no dits.

Sóc el submarinista a pulmó que té pneumònia,

el nedador de sincronitzada sense pinça al nas,

l’escalador que usa cintes de ball enlloc de perlons,

el poeta sense mots, sense frases, sense idees...

Sóc la ironia de qui no té sentit de l’humor.

EL MEU PARADÍS

El meu paradís és lluny dels centres,

del centre de la Vila, del centre del món.

El meu paradís té cirerers verds, roigs i blancs,

que viuen lluminosos i moren en silenci.

El meu paradís, amics, té una perera

que ha quedat petita i no dona fruits,

i que m’estimo com un més de la família,

tots donem sempre el que podem, ella bellesa.

El meu paradís té també un ametller

que malgrat la seva joventut, ja dona ametlles

que encara no se quan s’han de collir.

El meu paradís té un projecte de mimosa,

que quan toca, ens recorda el groc dels presos,

aquell color que hem adoptat per sempre més.

El meu paradís té una olivera molt petita

que potser no creixerà mai, o potser sí

massa temps confinada i oblidada en un test,

i una d’enorme, on hi descansen sers estimats,

i on uns petits follets, la guarden i vigilen.

El meu paradís, amics, té també gessamí

que encara no fan olor, recent plantats

i que denoten l’amistat de qui ens els ha regalat.

Té Maria lluises i ginestes, sàlvies i farigoles,

romanís i estèvies, enfiladisses, i malvasies...

El meu paradís, amics, són les olors, i els ocells,

la calma, la pau i els lladrucs de l’As i l’Osasuna,
a l'ombra d'una morera i d'uns xipresos que dansen...

Un paradís on m’hi agradaria reposar-hi per sempre

quan com deia el poeta: “si puc tancar els meus ulls aquí...”

COM QUIXOTS

Com en una simfonia de música clàssica

va fent ruixats que colpegen la finestra,

breus, intensos, com sortits d’una regadora.

Ni un llamp, ni un tro, ni un sol gra de calamarsa

tant sols pluja fina molla i quasi horitzontal

que ens assota les cames, els peus, la vista,

que ens converteix en pocs segons i sense pietat

en una caricatura grotesca de Capità Pescanova.

Al costat els gossos arrufen el nas simulant somriure,

i no acaben d’entendre la dansa estranya de paraigües

que intenten inútilment lluitar contra un ser superior,

una espècie de Quixot lluitant  contra molins tossuts.

Ens miren de manera burlesca, i pensen; “que en són d’animals...”

SANT JORDI CONFINAT

 La florista

ha aprofitat per variar el menú.

Amanida de roses i gambes,

pollastre amb salsa de roses,

i pètals de flors confitats.

El llibreter

s’ha posat el davantal de cuinar.

Sopa de caldo de lletres,

carpaccio de novel·les negres

i mil fulls dolços però en blanc.

El drac

ha sortit aquest matí asolleiat

i s’ha menjat tres princeses

per celebrar la sagrada diada.

Feia anys que el pobre animal

anhelava aquest llarg confinament.

Les senyeres

segueixen voleiant als balcons.

Els presos,

segueixen injustament entre reixes.

VERD

https://www.facebook.com/liv.hallumlopezllauder/videos/10220899401930872/

Veia verd, mentre els seus dits dibuixaven notes.

Tancava els ulls i sentia els sons dels animals,

com llençaven els seus beeees i els seus muuuus

que ressonaven per camins, rostolls i humitats.

Vivia secretament confinada en l’abundància natural,

allí on els follets fan festa entre bolets al·lucinògens

i  els carrers són plens de flors i herbes aromàtiques.

Tocava suau  l’acordió, amb músiques tradicionals,

i el seu so, ens permetia viatjar a l’occitània,

a les illes d’Skay, a la Irlanda, o Normandia profunda,

sense viatjar, sense ni tant sols moure’s del fascinant Pirineu.

CAVALQUES

En el somni, cavalques.

Sense estrelles de xèrif,

sense ampolles de whisky,

sense  escopetes ni pistoles,

sense saloons, ni abreujadors,

sense boles de pols que corren,

sense indis salvatges, ni vaquers,

sense barrets ni cartutxeres,

sense piano ni cabareteres,

sense selles de muntar ni estreps,

sense ferradures ni bales, ni fletxes

sense cap cinquè de cavalleria,

sense búfals, ni vaques, ni cavalls,

cavalques, sense cavalls...

En el somni, em cavalques.

AVUI, AQUEST POEMA...

Avui aquest poema sense arrels

vol simplement parlar de tu.

M’enfonso en les profunditats

d’aquesta terra tocada pels Déus,

i em converteixo en part del paisatge.

Miro al nord, cap a l’emblanquit Canigó,

i enyoro les terres furtades fa massa anys.

Miro al sud i recordo els orígens graciencs,

aquella gitaneria bella, del barri estimat

de guitarres, palmes  i veus estripades,

de cadires al carrer i festa perpètua.

Avui, aquest poema sense arrels,

s’ha clavat dins el meu enyor confinat,

de sopars i celebracions mig inventades,

de petons i secrets a cau d’orella, de vida.

Passejo per camins avui molls i enfangats

de pertorbacions que venen de l’oest,

i ens deixen l’est negat de llàgrimes salades.

ACOPLAT

Després del dolor intens
he sortit a passejar pels camins
que tu i jo trepitjàvem fa tant poc.
Només he pogut somriure en recordar-te.
He vist tots els colors d ela primavera.
El groc del colze, el roig de les roselles,
el blanc i groc de les inacabables margarides,
el lila i morat de les flors precioses de marge,
el verd clar, el verd fosc,el verd intens, el verd pàl•lid...
Tant sols he trobat a faltar el negre del teu pel.

ASÈPSIA

Van fer l’amor amb guants,

mascareta, i preservatiu.

Ni una sola gota de fluid

va envair la realitat de l’altre.

Van complir les normes.

Ella va somniar que ell era George Clooney.

Ell, va imaginar que ella era Salma Hayeck.

Va ser un coit estrany, però asèptic.

LES MANS

En aquests dies foscs

t’has rentat tantes vegades les mans,

que ja no sembles culpable de res.

T’has tapat tants cops la cara

que sembla que hagis atracat un banc.

T’has apartat tant de la gent

que sembles un ser trist i asocial.

Has deixat tant que els altres pensin per tu

que t’has convertit en un moble vell.

Els segons, els minuts, les hores, els dies

juguen burletes i pesats al teu voltant

a un joc macabre d’aïllament tortuós.

Penses en els amics i els familiars

com si mai els haguessis tingut,

com un enemic perillós i assassí

que amb el sol fregament de la ma

et pot provocar la més terrible desgràcia,

i malgrat tot, tens ganes d’abraçar-los

de besar-los, de menjar amb ells,

de beure amb ells de viure amb ells.

Aquests dies, t’has rentat tants cops les mans

que quasi se t’han esborrat les ratlles.

GANES

Tinc ganes de veure’t la cara completa,

de perdre’m un segons en els teus ulls,

de meravellar-me amb la comissura dels llavis,

de palpar les teves mans fines sense guants.

Tinc ganes de trobar-te pel carrer i abraçar-te,

de riure junts i besar-te lleugerament o amb passió,

de delectar-me uns segons del teu bonic somrís,

de que tot torni a ser, si pot ser, millor que abans.

Que les bruixes volin amb escombres sense controls,

que els policies tornin a vegetar a les seves casernes,

que els carrers siguin nostres com sempre han estat,

i que els hospitals s’omplin de tranquil·litat i humanitat.

Tinc ganes de fer cues per poder anar al cinema,

de menjar una pizza feta per un altre i xerrar de tot...

I també tinc ganes de veure les preses i els presos,

els d’aquí i els d’allà, en llibertat. És demanar molt?

TELEVISIÓ

He tancat la televisió infectada de virus.

plena de militars emmedallats i ignorants,

de consellers que no tenen res a dir

i tant sols entenen de porres i manilles,

de Presidents de nacions sense la ESO,

d’informacions greument manipulades,

de desinformacions vestides de diumenge,

de gentussa amb banderes i corones,

de profesionals, sense cap mena de professió,

sense manies, sense escrúpols, sense vergonya.

Segueixen morint sense control les utopies,

aquelles que fa dos dies eren moneda de canvi,

de gestors, sense gestió, que no manen, ni gestionen

d’ideologies sobrepassades i caducades,

d’empreses que ja no emprenen ni fabriquen

de ments retorçades que posen economies i diners

per sobre de vides, d’il·lusions i de principis...

He tancat la televisió perquè les llàgrimes

ja no em deixaven veure les notícies.

RESPIRADOR

Ella, volia marxar rodejada dels seus.

Un comiat íntim i sobretot seré,

donant-los la ma estirada al seu llit.

Havia demanat un enterrament laic,

amb quatre paraules d’algun amic,

amb cançons que ja tenia escollides

aquelles músiques dolces que sempre

havia cantussejat mentre rentava plats,

mentre sorgia mitjons o bullia verdura.

ja se sap, l’esclavitud de tota una generació.

Ella havia somniat un adéu plaent ,

tancar els ulls amb suavitat, o dormint,

cloure el seu episodi amb dignitat i consciència.

Ara endollada a la màquina que l’obliga a respirar,

acomplint dues setmanes sense veure els seus,

ja no espera res més que un adéu ràpid i net,

i sap del segur, que només serà un número més

en el recompte que faran els cínics assassins

que la ploraran, amb llàgrimes de cocodril,

i la recordaran amb brutes banderes a mig pal...

BELLESA- Fotografia de Marta Vergés-

Intentava comptar les estrelles,

però la bellesa narcòtica de l’arbre

m’impedia concentrar les sumes.

Era com si uns dits gratessin l’espai,

de manera subtil i tenebrosa.

Semblava també com si un bufador

mogués des de sota les branques

per enterbolir-me el recompte.

Aleshores ho vaig veure clar i diàfan,

de què servia comptar comptar la bellesa,

 de què servia saber-ne el nombre

si no podiem retenir-la més d’un instant?

Passats uns minuts, l’aurora va esborrar

totes les traces que havia dibuixat la nit,

i la bellesa va canviar de cara i de vestit

per un de més clar, sense perdre cap matís