28.6.14

MERCAT D'EMPURIABRAVA


Massa sol pel meu gust.
Una tramuntana violenta que aixeca ombrel·les i sorra.
Un munt  de gitanos que es venen la vida i les ganes.
De fons una música amb una lletra....potser de Machado...
...mueve tu cucu,  se menea la caca...la caca... la cadera....
I m’aturo en una parada i m’emprovo un vestit de flamenca
que m’apreta per  tot arreu, i la dona que em diu” vous êtes beau”
i jo que acollonit li contesto,” merci  beuacoup”
sense saber que la mentidera , m’ha dit que em queda de conya,
i penso que haure de canviar el meu look agavatxat...
i rapar-me la pereta, i jubilar el barret blanc,
i afaitar-me el cap del tot, com si fos Duran i Lleida.
I segueixo caminant i en una altra parada, una dona alemanya
que s’emprova una faldilla d’una talla impossible per a ella
i m’ensenya tot el cul, provocant-me unes nàusees imparables.
I la joveneta bufona que malauradament, no s’emprova la faldilla.
I de fons se segueixen sentint aquelles cançons de les parades
plenes de samarretes  de seleccions de futbol, brasil, argentina, Camerun
i d’altres  lascives i nazi-onals “fuck in spain” “I love Costa Brava”
mentre sona “para bailar la bamba, se necesita una poca de grácia”,
 cançó de l’estiu, paradigma del 2014...
I jo que segueixo com un nàufrag buscant els teus ulls
entre tanta grisor i mediocritat, entre samarretes i cançons,
entre tramuntanes i gitanos, els teus ulls con una fusta on agafar-me...

FINS QUE DIGUIS PROU

sincerament
amb tu, respiro un oxigen fresc,
aquell que no ha estat mai viciat
aquest que flota en l’aire
com partícules de vida.
I se cantar com un llop a les nits d’insomni,
aquelles nits de calor insuportable
on una i altra vegada se’m repeteix la teva cara,
la teva veu, els teus pits lliures de seda,
i on, després de tocar fons
remunto com una boia al mig del mar.
Em fas falta, ho sento...
i em sento ridícul escrivint-te poesies,  
em sento simplement un home passat de moda,
que molesta, que fa més pena que res més,
i malgrat tot t’escric, i t’escric i t’escric,
de manera simple, fins que em diguis prou....

21.6.14

MAT

Ara que els llauradors de misèria
han sembrat els camps de gegants grisos,
han omplert els cels de cordills elèctrics,
han violat totes i cada una de les masies,
han desdibuixat el meu bell paisatge,
miro la meva terra, terra dels avis i besavis
i no la reconec i em sento covard i traïdor.
Ens han furtat la vida a canvi del suposat progrés.

Maleïts siguin. 

18.6.14

LA PAU

Esperaré a la porta de casa
assegut mentre miro el cel
a que vingui la desitjada pau,
ni que sigui en forma de colom,
i com de costum se’m cagui a sobre...

8.6.14

PARADÍS???


Sonaven els Amics de les Arts,
desfent l'encís de la nit.
el lloc, la companyia,
l'olor d'espígol, de farigola.
Malmetent el groc esclatant
de la olorosa ginesta,
molestant al jove que feia malabars,
la gespa que ens acaronava els peus,
el xiringuito preciós del prat de Boadella.
Els riures de les nines de porcellana
que grataven de manera melosa l'aire.
L'aroma del restaurant proper
amb aquella flaire de llenya
i carn rostida que envaïa els narius.
Un tros de paradís en plena muntanya...

...llàstima dels Amics de les Arts....

2.6.14

NEGUA JOAN DA TA -L'HIVERN HA MARXAT-

Ha marxat l'hivern
amb les seves bromes i les pluges
i tu has quedat ballant
entre les alberes i el roures,
entre els verds i humits racons
amagats del sol.
Ha marxat l'hivern,
un hivern benigne, sense neus
ni pluges ni vents,
i tu ballant com sempre,
sortint a passejar
nua pels boscos, 
jugant entremaliada
amb la deliciosa primavera,
perquè saps? l'hivern, ha marxat...
Negua joan da ta...


1.6.14

EM RENDEIXO

No vull seguir lluitant
avui em rendeixo i entrego les armes.
Firmo un armistici sense condicions 
i deixo totes les meves pertinences al teu nom.
Demano només que no em prenguis el bolígraf
per a poder seguir escrivint-te coses boniques,
no et refiïs ja de la meva pobre memòria
la vaig perdre en una barricada qualsevol.
No vull lluitar més, m’entrego
soc el teu presoner, fes de mi, el que et plagui,
deixa’m però el meu bolígraf
per a prendre quatre notes quan m’engarjolis,
si m’esborres la memòria moriria com un peix
atrapat en una xarxa, o com un animal salvatge
donant tombs en un espai diminut d’un zoològic.
Demano que consti en la meva rendició
aquesta simple i petita concessió...

27.5.14

GINECANESTEN -POESIA PUBLICITÀRIA-



Mare ara que ens han deixat soles
vull parlar-te d'un problema que em capfica
no es res d'amors ni de cassoles
es que la petxina em pica

voldria saber si per ventura
de jove et pasava el mateix
ja se que si pica cura
però es un picor molt molest.

He sentit dir a les amigues
que hi ha un ungüent meravellós
i se'l posen a les figues
i els hi passen les picors.

La mare sempre amoreta
la mira amb condescendència
i del calaix de la tauleta
en treu un potet amb l'essència.

I ara amb aquest ungüent
van les dues ben untades
són felices amb l’invent
que els hi ha canviat les cares.



26.5.14

HEGAZKI ERRARIAK -no és traducció-

En una tarda tan basca
on el cel ha estat plorant
llàgrimes salades en forma de xàfec
he sentit com t’allunyaves de mi
com els ocells que emigren al sud
quan arriben les fredes estacions.
En aquesta tarda estranya
se m’han omplert els ulls de rinxols,
els llavis de paraules d’un idioma mil•lenari,
el cor d’enyorament...
Assegut a la finestra amb els peus a fora,
m’he mullat de la teva absència
xopant-me del teu no ser,
del teu no ser-hi, del teu izan...
He repetit com un autòmat
versos d’Uribe, cançons de Laboa
frases entretallades i tristes
tirabuixons de sentiments,
serpentines de festa infantil
sense pastis, ni gominoles , ni regals...
En una tarda tan basca,
hauria donat tot el meu país
totes les meves banderes
per una senzilla abraçada teva.

23.5.14

HERRIA ETA HIZKUNTZA -IDIOMA I PAÍS-

Estimo aquest tros 
que ens furtaren amb lleis,
lleis bastardes dels guanyadors
que han malmès l’esperit.
Estimo el tros de terra espoliat,
el tros de cor pervertit,
la parla ara prostituïda.
L’estimo i maleeixo a tots
el qui amb una línia fronterera,
van dividir el meu estimat país,
el país dels besavis, els avis,
els pares, els nets...
Ens violaren els drets,
la raó, segueix en peus.
Je vous salue Marie... 

20.5.14

L'HOME QUE XIUXIUEJAVA ALS CAVALLS AL CIM DEL GORBEIA

Entre xiuxiueigs t’explicava d’on venia,
perquè havia pujat tant alt per veure’t,
el valor que jo donava a la teva terra.
T’explicava com m’agradaven els colors
d’aquest país impressionant
per on els teus cascs pasturaven.
Com estimava la llengua, l’esperit,
la música, les tradicions
de la gent que et vigilava.
Com estimava aquesta terra,
gra a gra, sorra a sorra, herba a herba.
Tu em miraves sense veure’m,
com si no t’importés el que et deia.
Realment no t’importava.
No t’importava la llengua,
ni la terra, ni els fullatges,
ni la musica, ni les tradicions,
però em miraves encuriosit.
Endevinaves en la meva mirada,
un amor per tot el que era teu,
i una enveja sana. I estaves encuriosit...

LILI BAT -UNA FLOR-

Agafa la flor
i si no la vols despullar
simplement olora-la,
o admira la seva bellesa.
això sí, no deixis de despullar-te,
si vols assemblar-te mínimament,
al que ella vol transmetre,
bellesa natural il·limitada.
Juga amb ella a comptar els pètals,
o tant sols, intenta captar-la
en la seva totalitat.
Endevina d’on neix,
quina és la seva finalitat,
i després, deixa’t seduir
pel que significa.
Devora la seva olor,
i abans d’oblidar-la per sempre,
amanyaga amb les puntes dels dits
la seva existència.

GURE BASTERRAK -ELS NOSTRES RACONS-

Els nostres racons
són les cantonades dels carrers
on et llegeixo, on t’escric.
Els nostres racons
són els meus moments de calma
on et repenso i em repenses.
Els nostres racons
transmeten pau i alegria,
també passió i angoixa continguda.
Els nostres racons
habiten en cada so dels teus mots,
en cada sospir, en cada enyorança
i en els milions de petons imaginaris
que creuen els espais invisibles
milions de vegades al dia.

14.5.14

UN IMMENS HORITZÓ -aprofitant una imatge molt bonica, ja usada en un anterior poema, ja ho sé, i?-

Es tapava amb el mar i no era sirena.
Descobria tresors i ni tant sols era pirata.
Se sentia abandonada i ni tant sols era naufraga.
Duia penjolls de curculles i tampoc era presumida.
Es creia la reina de les aigües i ni tant sols era nimfa.
Taral·lejava havaneres i no era cubana.
Desplegava les veles i no tenia ni barca.
Es creia simpàtica i ni tant sols era salada.

Es pensava inabastable i tenia, lluny, lluny, lluny un immens horitzó...

12.5.14

RIURE

Em passaria el dia fent-te riure
perquè, saps? quan rius
omples el gris de colors,
els núvols d’arcs de Sant Martí,
i l’ànima, aquesta que no tinc,
de serpentines de festa.
M’agrada el so del teu riure,
el color de les teves riallades
i també aquest instant
en el que agafes aire
per a seguir rient.
M’agrada imaginar els teus ulls
atents a les meves coses
als meus invents per fer-te riure,
i t’asseguro que si els deus no són covards
i ens deixen una mica tranquils
tornaré a fer-te riure en cada intent.
Em passaria el dia fent-te riure
i la nit, fent-te l’amor.

6.5.14

EN AQUESTS DIES TRISTS

En aquests dies trists,
en aquests dies grisos
és quan voldria fer lliscar la ma
suaument per la teva galta.
En aquests dies tèrbols
en aquests dies lànguids
és quan voldria besa dolçament
els teus llavis de maduixa.
En aquests dies carregosos
voldria per primera vegada
dir-te a l’oïda, amb la veu més acaramel·lada
l’important, el vital, el bonica que ets,
i després estirar-me al  teu llit
i adormir-me abraçat al teu cos, en silenci... 

4.5.14

UDAZKEN KOLORETAN -ELS COLORS DE LA TARDOR-

Tots els colors de la tardor
sobre el teu cos nu en forma de cançó.
Totes les notes escampades
per la teva pell, pels teus pits
i el sol prenyant cada centímetre,
i a l’orella la veu penetrant
quasi xiuxiuejant de Lertxundi
cantant per a tu, com un bes...
I jo et miro en la distància
t’imagino, et sento, i et taral·lejo...
“els colors de la tardor
travessant els perfums dels camps,
evocant-te, estic dins teu...”





30.4.14

UN SEGON


Només un instant
es van creuar els nostres ulls
després d’una tarda curta i fugaç.
Tant sols un nano-segon
la teva llum va creuar el meu paral·lel,
el teu somriure va inundar el meu meridià,
les teves corbes van contornejar la meva àuria,
el teu esperit, va inundar la meva ànima.
Només aquest instant, aquest sospir
va valer per omplir de colors
un dia ple de grisos i marrons. 

27.4.14

MENTRE EM MIRAVES

Et vaig voler fer una poesia mentre em miraves,
com si lligar frases mirant-te fos feina fàcil.
Se m’enredaven les paraules als dits
com esbarzers a les cames en un passeig de primavera.
Volia dir-te tantes coses que l’embut de l’enteniment
se’m va embussar com les clavegueres en dia de pluja,
com se m’embussa el sentiment, veient-te somriure,
veient-te els ulls, el cos, els cabells...
Et vaig voler fer una poesia en directe,
com si fos fàcil escriure’t mentre m’estàs mirant

21.4.14

MENTRE ESPERO QUE S'ARREGLI PER SORTIR... -vaig començar a escriure llibres, esperant que la dona s'acabés d'arreglar per sortir...- Groucho Marx

Lluny ja d’aquell moment
en que de manera estrident
el despertador ha sonat
abans que el gall, abans que el sol
abans que la matinada treies el nas.
I segueixo assegut a la taula
amb el cafè amb llet i torrades,
i us confesso que he llegit el diari dos vegades,
que he fet tota la volta a les noticies
d’aquella tele on el 3/24 volta i volta,
parlant de terratrèmols, i desgràcies,
i ella segueix tancada al lavabo,
primer les dents, després la cara,
ara les mans i les cremetes,
deu dits bellugadissos movent-se arran d’ulls,
un pinzell que de manera subtil arrissa pestanyes...
I jo ingenu pregunto...”falta molt?”
i una veu suau i tranqui-la em contesta,
“ja quasi estic”............i silenci.......
I jo que començo a llegir els pilars de la terra,
pensant que potser en llegiré un capítol sencer,
I ella que es posa una tovallola al cap
en forma de farcell i s’esbandeix no se què,
i jo que llenço les escombraries,
les del groc, les del verd, les del blau...
tot ben classificat, total, tinc temps,
ja que he ACABAT, els pilars de la terra,
i ella que agafa la planxa del cabell
i aquella olor de torrada socarrimada,
i jo que no goso preguntar si sortirem avui o no...
i aleshores....com una brisa, com un murmuri,
com un refotut huracà...sona “ell”, el meu enemic...
zuuuuuuuuuuuuuummmmmmmmmmmmmm
zuuuuuuuuuuuuuummmmmmmmmmmmmm,
l’assecador de cabell....i s’atura i penso, ara si..
i ara no, altra vegada zuuuuuuuuuuuuuummm
i jo que recordo aquell dia en que decidit, vaig marxar
deixant-la en el seu lavabo, i quan vaig tornar
al cap de dos dies, encara hi era...
I ara que s’acaba el zummmmmmmmmmmmmm
falta el toc de màgia del pintallavis,
i jo que pregunto....”ja, carinyo?”
i ella que em respon....si em poses nerviosa, tardaré més!!!
més!!!! més!!!! MÉS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Mentre espero que s'arregli per sortir, he fet aquesta poesia
que retocaré i retocaré, les vegades que em plagui,
perquè de temps....me’n sobrarà...