28.6.14

FINS QUE DIGUIS PROU

sincerament
amb tu, respiro un oxigen fresc,
aquell que no ha estat mai viciat
aquest que flota en l’aire
com partícules de vida.
I se cantar com un llop a les nits d’insomni,
aquelles nits de calor insuportable
on una i altra vegada se’m repeteix la teva cara,
la teva veu, els teus pits lliures de seda,
i on, després de tocar fons
remunto com una boia al mig del mar.
Em fas falta, ho sento...
i em sento ridícul escrivint-te poesies,  
em sento simplement un home passat de moda,
que molesta, que fa més pena que res més,
i malgrat tot t’escric, i t’escric i t’escric,
de manera simple, fins que em diguis prou....