ALLÍ ON LA NIT ENS PORTÉS

Voldria cantar-te avui
una cançoneta suau que et faci adormir,
una cançó de bressol dolça que et porti a les estrelles,
que t’ensenyi el cel i la lluna sense ni tant sols sortir de casa,
que faci dels teus llençols un plàcid i càlid jaç de son.
Voldria explicar-te amb cançons, com m’emmirallen els teus ulls,
i com cada somriure teu em dignifica i em fa somniar,
com les teves pestanyes que s’acluquen, em fan més humà.
Voldria gronxar-me de les teves dents blanques i deixar-me anar
en el balanceig lent i calmós d’un gronxador de parc abandonat,
un parc ple de flors, tant sols per nosaltres i els nostres somnis.
Voldria entonar, no deixar-me cap nota, i fer-te entrar lentament
al mon meravellós dels somnis, allí on cada un te el lloc que tria,
allí on, si saps moure’t, tot és fantàstic sorprenent i possible.
Voldria creuar amb tu aquesta porta meravellosa de la nit,
i després de cantar-te, adormir-me al teu costat com un nadó,
ben agafat a tu, i volar, i volar, allí on la capritxosa nit ens portés...

Movies els braços com flotant entre la gent,
com el murmuri sord de les onades del mar,
esgarrapant bocins d’aire del carrer, com un dofí.
Flotaves entre la música escandalosa de les comparses.
Suraves entre els paperets embogits que queien alegres
de les cases festives i els carrers prenyats de gent.
Il·luminaves l’espai, com una cuca de llum al mig del bosc enfosquit,
i després, desapareixies de sobte, i tornava cruel l’obscuritat
de la teva absurda i embogidora absència

LA BRUIXA BRISA

-Abracadabra, siga la pata en su cabra...-

La bruixa Brisa embruixa grisos entristits, sols amb somrís de bruixa amb llavis de maduixa. I somnia rauxes en boscos de boixos, i baixa a les soques
a escoltar les veus fluixes d’afònics follets que fan un garbuix de sons moixos a l’ombra d’un marduix. I recorda quan la brisa embruixava els cabells llisos que li lliscaven per les cuixes i ruixava amb pixums els mixos que la feien cantar cançonetes i poesies prenyades d’esdrúixoles.
La bruixa brisa, feia moixàines a la lluna dins la fageda, amb la ma entre les cuixes...

BAGA BIGA HIGA

un, dos, tres...
l’arma es dispara alliberadora
com una bufetada a la guerra,
i la sopa caldosa i macabre
de blat de moro mig cuit,
deixa anar alenades negres de fum.
Sobrevolant el ritus, els corbs
que beuen la sang d’un glop,
mentre les bruixes salten fogueres
i esmolen els ullals arrencats dels llops.
Baga, biga, higa, un dos tres,
els infants canten la tornada,
les sorgines riuen amb les boques desdentegades...

Sortiu dels vostres caus
i alceu amb força les escombres
escòries de les més brutes escòries,
boques sense dents i alè pútrid.
Us invoco a sortir aquesta nit de fresca
al voltant de les fogueres
per fer tenebrosos encanteris.
Us invoco, us imploro, us ordeno,
llenceu les vostres malediccions
de bruixes sàvies i malèfiques.
Pentineu els vostres gats negres,
arranqueu les potes a les cabres, abracadabres,
feu els més perillosos beuratges,
despulleu-vos a la llum de la lluna,
i danseu impúdicament a la seva ombra.
Escampeu la vostra màgia negre
per les nostres espatlles, sense pudor.
feu-nos feliços en aquesta nit de rauxa immensa.
Desprès, si voleu, torneu a les vostres coves
a planejar noves trifulgues.

Les fogueres que fa temps us retorçaven ara ja són plenes a vessar.

NO VULL RES DE TU

No vull res de tu
li deia mentre caminava al seu costat
a la platja arran de l’aigua. L’acabava de conèixer.
No vull res, ni amistat, ni conversa i molt menys sexe.
No vull res.
O potser ben mirat, en el fons ho vull tot,
vull robar-te el teu instant de solitud, el teu silenci.
La teva insultant intimitat, el teu moment plaent.
Caminar al teu costat seguint-te les passes
que juganeres queden dibuixades en la sorra molla.
Prendre’t aquell xiuxiueig lleuger del vent a la cara,
o potser més que prendre’l, compartir-lo.
Furgar en els records que et turmenten
i també als que no gosaries mai explicar-me
ni en cent passejades solitàries com aquesta.
Sentir la cançoneta que xiulen els teus llavis,
o talment la mirada perduda en l’horitzó.
Voldria violar-te sense ni tant sols tocar-te,
res carnal, res brut ni violent.

No vull res de tu. Simplement de tu, ho vull tot.

14 D'ABRIL

L’aire em tocava a la cara
aquell matí d’abril preciós,
mentre tranquil passejava,
sentint els esbufecs del gos.

La frescor de les darreres pluges,
m’omplia de vida els ulls cansats
el cel rosat, com les maduixes,
i els peus petjant camins enfangats

i als marges tres floretes
una roja, una groga, una morada,
celebrant alegres la diada.

LUXURIOSA PRIMAVERA

De sobte

la luxuriosa primavera ha sortit de l’armari.

Com una vella lesbiana reprimida

s’ha vestit de colors, olors i formes femenines

estimant cada cos de dona, com només estimen elles,

florint brutalment en cada pubis de verge adolescent,

fonent el fred amb l’escalfor d’unes mans enamorades,
lascives i ansiosament enjogassades.
De sobte, la primavera, s’ha tret de sobre els prejudicis gelats del fred hivern

i ha decidit estimar les belles joves que despunten com roges poncelles de roser.

UN SEGON DESPRÈS....

Sento al rostre el teu alè commogut,
el teu respirar reposat sobre els meus llavis.
Al voltant, res importa, només el lent batec
del teu cor relaxat sobre el meu pit nu.
Sento com milers de pessigolles em recorren
dels peus a les pestanyes, de les mans fins al melic.
Les meves mans sobre el teu cul dibuixen cercles.
El meu sexe dins el teu no es resigna a abandonar-lo.
Les nostres pells, es fonen en una melodia inacabable
de sentiments, de carícies i d’orgasmes deliciosos.
Potser demà sortirà el sol, i ens trobarà encara estirats,
l’un amb l’altre, l’un sobre l’altre, l’un dins l’altre,
i gelós, s’amagarà, incapaç d’irradiar tanta escalfor.

ELS VOSTRES COMENTARIS SOBRE EL BLOG, SI ELS VOLEU FER, ELS PODEU ENVIAR A
QUIMGILIPOETA@HOTMAIL.COM.

ESTEL

Gravat de Finucha Prats

Milers d’estels de colors
en aquest Nadal trist i gris.
Una pluja d’estels cromàtics
envaint els fràgils cels blaus
de les fredes nits de desembre.
Fràgils estels acolorits de roigs
a les nits ensangonades de palestina
Estels prenyats de por a totes les cantonades
dels perillosos carrers de Kigali,
on la vida no val absolutament res.
Estels falsos de plàstic reciclat
pels carrers de Manhatan ,
on l’abundància va colze amb colze
amb la pobresa més profunda i abrupte.
Estels pútrids a les espatlles dels militars,
proeses engalanades, plenes d’actes heroics,
d’accions miserables i corruptes.

Un estel, es para sobre una cova desmanegada
d’un país remot, brut i empobrit,
El plor d’un nen que pateix fred
desperta la mula i el bou que l’escalfen.
El pare remuga un improperi
perquè havia agafat el son.
La mare treu el pit eixut i flàccid
i intenta inútilment alletar el nadó...
Tres reis de l’orient descobreixen l’estel
s’aturen embadalits davant la cova
i ofereixen al nadó els seus presents.
Un dels pastors que contemplen l’escena
s’obre la samarra i fa esclatar el cinturó d’explosius...

Segons desprès, només un estel lluent i solitari
fa de mut testimoni, d’un mon que s’ensorra
en la seva pròpia absurditat

FULLES DE TARDOR

Gravat de Finucha Prats

Cauen les fulles de tardor
sobre la flassada d’herba envermellida.
Cauen, desprès d’haver acomplert,
la seva única finalitat de bellesa
sublim, esporàdica i gratuïta.
Cauen les fulles ja groguenques
sobre el pes indòmit del fred,
i just abans de tocar a terra
remunten el vol empeses pel vent,
en la seva darrera alenada de vida,
en el seu últim servei a la mare natura.

Un llapis astut, recull l’instant de glòria,
i el transforma màgicament en art.

DIBUIXOS A LA SORRA

Sobre el vidre, reposen milers de granets de sorra,
un dit les acarona i les transporta del no-res a l’absolut.
Desenes, centenars de punts s’entrellacen
dibuixant formes i imatges impossibles.
Estels, fulles de tardor, llunes plenes, miralls de fantasia.
Adults transformats en nens, nens en edat adulta
es llencen il·lusionats a crear formes sorgides del caos,
imatges simples, formes embolicades, llums, colors...
Desprès del miracle, una mà repressora i esquerpa,
esborra qualsevol rastre d’insensatesa creadora,
retornant la pau a l’espai inviolable i plàcid.
I la sorra retorna tranquil·la al seu estat de catalèpsia,
i oblida, avorrida com és, els moments plaents
en que uns dits suaus l’acariciaven.

PINTURA

Poc a poc, unes mans acompanyen l’artista
en el seu anar i venir desmesuradament dòcil,
i el pinzell, esdevé, una eina compartida,
un constructor de somnis i figures
que traspassen, la voluntat del creador
per tornar-se un bé comú, únic i irrepetible.
Poc a poc, els traços corren alegres per la tela,
en una comunió perfecte i indestructible
entre la mà i les mans que l’acompanyen.
Lentament, la tela agafa formes insospitades,
i de l’aiguabarreig en neix una nova harmonia,
un somni compartit i construït entre tots,
una quimera immensament lenificant
creada pel no-res i que camina cap al tot.

ELS TEUS MOMENTS, VAN I VENEN

Escultura de Xavier Raventós

Em balancejo amb tu, al ritme del vent,
capritxosament en el seu vaivé cadenciós,
deixo que la nostre nuesa embriagui l’espera
en el lent anar i venir del ferro poderós.
Com una suau i dolça cançó de bressol
ens gronxem els dos, inconscientment
jo et dono la ma, tu fregues la meva,
i ens abandonem a l’atzar d’un cop de vent,
amb la certesa que ell farà de la nostra espera

una intrigant juguesca de cada intent.

LA DARRERA CALADA

Escultura de Xavier Raventós

Fumava repenjada a la paret,
veia el món davant seu com un miratge.
La seva ombra reflectia el seu enyor
pels braços de l’amant furtiu que no esperava.
El fum, negra cortina, l’embolcallava plàcidament
mentre les hores passaven lentes i mandroses
davant els ulls negats de llàgrimes.
La solitud la feia esclava d’ella mateixa,
en aquella acera, d’aquella ciutat cruel i solitària.

TARDA DE TARDOR

Vas passejar pel meu cos
lliscant com una sirena pel mar
en una nit clara de lluna plena.
Em vas omplir de saliva i amor
en cada centímetre que vas explorar.
Vas creuar els limits de l'imaginable
amb la llengua, els dits, els pits,
vas jugar luxuriosa a una dansa ferotge,
entre la passió i l'entusiàsme...

L'habitació era plena de flors invisibles,
les hores van caure com fulles de tardor,
el plaer descobria llocs amagats, espais prohibits.
Varem fer de la tarda una veritable revetlla
la nit ens va abraçar d'emoció.

AMICS
El llibre sense més ni més, es pot comprar ja per internet a l'adreça:
http://www.totllibres.com/tel/inicio.do, posant a la cassella de titols Sense més ni més.
salut.

VELER

escultura de Xavier Raventós

Navegant intrèpid cap a terres estranyes
pel mar immens ple d’encenalls,
regalims de ferro a les entranyes,
la vela erecte a cops de falç,
i si el mal temps crea algun dubte
per cor te un pic de terra abrupte.
Solca el mar enjogassat,
el vell veler de ferro forjat.

INSOMNI

Marxo a dormir que el medicament fa el seu efecte

i necessito tancar els ulls per oblidar el vol taciturn de l’ocell

que em sobrevola les nits de pluja fina

rondant-me el cap com un rap penat en vetlla,

succionant l’aire amb les seves ales de plom volàtil,

repartint petons acaramel·lats en cada vol rasant,

omplint els racons de crits i carícies encomanadisses,

remuntant cada instant als llimbs de l'infern del somni,

obrint escletxes en cada pensament llunyà que es fon

en la foscor dels abismes de la penombra

que dibuixen els estels en les nits més llòbregues.

I se sent l’udol del llop en els boscos de roures,

i les gallines s’arrupen unes contra altres al corral

temoroses de l’ollal assassí que els amenaça.

I el lladruc insistent i monòton del gos lligat

amb una cadena extremadament curta que l’ofega,

i li escatima bocins de llibertat dia a dia, nit a nit.

I el cel que s’estripa amb cada llampec violent,

i el so explota dins l’instant del tro monstruós...

I altre cop se m’apareixen els teus ulls

flotadors de desig en mars de plata,

fars en la foscor, que m’acosten i m’allunyen,

que m’avisen i em protegeixen... i que també em meravellen.

ENTREVISTA A TRAMUNTANATV OCTUBRE 2008