GÀBIA

 

Tinc tancat en una gàbia, un poema.

Ell s’entesta en dir veritats incòmodes,

veritats que no es poden dir, que ofenen,

jo el vaig amenaçar en matar-lo pel fet,

i finalment vaig preferir la garjola meditativa.

Està, ara mateix fa un any, en presó preventiva

pendent d’un judici encara sense dia ni hora,

ell es nega entre tant a ingerir cap nutrient

es va negar al menjar de la seva menjadora,

i sols beu de l’aire que s’escola pels barrots.

Li he ofert ajuda psicològica d’experts en poesia,

ell tossut es nega a canviar una sola coma,

un sol punt, un sol concepte, ni un sol mot.

Tard o d’hora arribarà el judici sense advocat,

amb un munt de fiscals penjats de xarxes,

amb uns jutges hipòcrites i decidits a condemnar.

El meu poema, morirà com moren les veritats,

sol, desvalgut, desnodrit i rebutjat per la gent de bé.

Insultat pels poetes que dominen rimes i diftongs,

repudiat pels qui compten les estrofes i metàfores,

ignorat pel qui usen lleis èpiques, líriques, dramàtiques...

Morirà sol i digne, talment, com el dia que va nèixer.