Tinc tancat en una gàbia, un poema.
Ell s’entesta en dir veritats incòmodes,
veritats que no es poden dir, que ofenen,
jo el vaig amenaçar en matar-lo pel fet,
i finalment vaig preferir la garjola meditativa.
Està, ara mateix fa un any, en presó preventiva
pendent d’un judici encara sense dia ni hora,
ell es nega entre tant a ingerir cap nutrient
es va negar al menjar de la seva menjadora,
i sols beu de l’aire que s’escola pels barrots.
Li he ofert ajuda psicològica d’experts en poesia,
ell tossut es nega a canviar una sola coma,
un sol punt, un sol concepte, ni un sol mot.
Tard o d’hora arribarà el judici sense advocat,
amb un munt de fiscals penjats de xarxes,
amb uns jutges hipòcrites i decidits a condemnar.
El meu poema, morirà com moren les veritats,
sol, desvalgut, desnodrit i rebutjat per la gent de bé.
Insultat pels poetes que dominen rimes i diftongs,
repudiat pels qui compten les estrofes i metàfores,
ignorat pel qui usen lleis èpiques, líriques, dramàtiques...
Morirà sol i digne, talment, com el dia que va nèixer.
