PERLA

 

Enmig d’un camp tot verd

la primavera ha fet esclatar el roig.

L’aigua que enguany ha omplert vides

ha fet surar d’aquest mar d’espigues

una perla dins una ostra fora de lloc.

GÀBIA

 

Tinc tancat en una gàbia, un poema.

Ell s’entesta en dir veritats incòmodes,

veritats que no es poden dir, que ofenen,

jo el vaig amenaçar en matar-lo pel fet,

i finalment vaig preferir la garjola meditativa.

Està, ara mateix fa un any, en presó preventiva

pendent d’un judici encara sense dia ni hora,

ell es nega entre tant a ingerir cap nutrient

es va negar al menjar de la seva menjadora,

i sols beu de l’aire que s’escola pels barrots.

Li he ofert ajuda psicològica d’experts en poesia,

ell tossut es nega a canviar una sola coma,

un sol punt, un sol concepte, ni un sol mot.

Tard o d’hora arribarà el judici sense advocat,

amb un munt de fiscals penjats de xarxes,

amb uns jutges hipòcrites i decidits a condemnar.

El meu poema, morirà com moren les veritats,

sol, desvalgut, desnodrit i rebutjat per la gent de bé.

Insultat pels poetes que dominen rimes i diftongs,

repudiat pels qui compten les estrofes i metàfores,

ignorat pel qui usen lleis èpiques, líriques, dramàtiques...

Morirà sol i digne, talment, com el dia que va nèixer.

AI

Ara, quan ja res sembla veritat

en aquest món artificial

ple d’intel·ligències falses

que ens suplanten els somriures,

les complicitats, els humors,

i ens creiem tan savis...

I ens convertim tristament

en uns personatges de còmic,

en una espècie d’Anacletos,

on els espies són barroers

i també absolutament tragicòmics.

Un món en el que no es pot envellir

sense estar sotmès al setge del progrés,

aquell progrés malentès que esdevé trampa

en cada comunicat, en cada trucada telefònica,

en cada avís d’entitats fiables i venerables.

Empreses que creen petits somnis irreals,

llaminers fomentadors d’ambició falsa,

trampa de ratolins per il·lusos i creients...

On queda la saviesa dels ancians?

On queda el respecte a la vida?

On queda l’intercanvi i l’afecte?

On queda el compartir vivències reals?

On queden els somnis i la conversa?

I ens creiem tan savis...

UN BOSC

 

Aquell dia

m’ajauré en el bosc a esperar-te.

Desitjo que vinguis amb el vestit negre,

que la teva caputxa estigui ben tancada,

no em cal ni veure’t la cara ni el cos.

I et miraré els ulls, l’únic que vull veure,

ja saps que en sóc fanàtic de retines,

i m’enlluernen les pupil·les i la seva llum.

Aleshores, em deixaré portar allí on tu vulguis,

al més enllà o al no-res com sempre he cregut.

Porta’m on tu vulguis, l’únic que et demano

és un bosc.

Un bosc humit de tardor,

un bosc esclatant de primavera,

un bosc fresquet a l’estiu,

un bosc gebrat a l’hivern,

un bosc plagat de senglars,

un bosc on hi canti el puput,

un bosc acolorit de ginesta,

un bosc olorós de farigola,

un bosc ple de corriols, ple de roselles, de vida...

Només et demano un bosc

res de llits d’hospital

un bosc, i l’eternitat que tu triïs.