Ara, quan ja res sembla veritat
en aquest món artificial
ple d’intel·ligències falses
que ens suplanten els somriures,
les complicitats, els humors,
i ens creiem tan savis...
I ens convertim tristament
en uns personatges de còmic,
en una espècie d’Anacletos,
on els espies són barroers
i també absolutament tragicòmics.
Un món en el que no es pot envellir
sense estar sotmès al setge del progrés,
aquell progrés malentès que esdevé trampa
en cada comunicat, en cada trucada telefònica,
en cada avís d’entitats fiables i venerables.
Empreses que creen petits somnis irreals,
llaminers fomentadors d’ambició falsa,
trampa de ratolins per il·lusos i creients...
On queda la saviesa dels ancians?
On queda el respecte a la vida?
On queda l’intercanvi i l’afecte?
On queda el compartir vivències reals?
On queden els somnis i la conversa?
I ens creiem tan savis...
