BRUIXES

 

 Crema el foc a la foguera

i jo segueixo al costat de les bruixes.

Les que han deixat de fer servir l’escombra

per granar terres, parquets i teranyines

i l’usen per volar i deixar endarrere segles.

Les que preparen pocions malignes

per guarir els cops, i els hematomes

tot llençant-los als ulls del patriarcat.

Les que desfan i desfan creus gamades,

les que ruixen amb pixum els racismes,

les que alcen el puny contra les injustícies.

Crema el foc a la foguera

com cremava temps enllà a l’edat mitja

i jo em sento més a prop de les bruixes

que nues i ja lliures d’estigmes i merdes

esperen nugades a un pal, el foc purificador.

Prefereixo cremar amb elles.

INFINIT

 

Des de la mesura justa de la taula des d’on escric,

penso que tot infinit té un sol principi i cap final,

en el seu recaragolament lineal de va i bé constant,

ens diu que res acaba i que tot recomença d’un fil.

Quan entrem en aquest dolç, ras i repetitiu bucle

sabem que no hi ha sortida possible, ni la volem,

simplement ens deixem dur per la vida i el temps,

i fruïm de totes i cada una de les passes del camí,

simplement ens deixem dur per la passió i el plaer,

per l’amor i el desig, per l’esperança que no acabi.

I rodem en el seu inacabable rumb, com hàmsters,

desitjant a cada volta que les passes no s’aturin

i com deia el poeta, que el camí sigui molt llarg.

ULLALS

 

 Quan apareix la lluna

es posa l’antifaç i passejo.

Passeja com un bandoler

buscant aquells ulls llunàtics,

aquella manera onírica de viure

les ganes terribles de trobar

aquella ànima lliure que vola

i vola i vola i vola i vola lluny

cada vegada més i més lluny.

Aleshores mira els balcons,

volta pels carrers vuits i bruts,

i buida cervesa darrera cervesa

perquè els deus de la malta

l’alliberin de l’insuportable enyor.

Aleshores obre el paraigües

simulant que plouen estrelles

i s’agafa al fanal i canta l’estrofa

I’m singing in the rain, just...

i a mitja estrofa esclata en un plor

que no té aturador perquè perd,

sempre perd tot el que arrisca.

Després torna a casa abatut

com un batut remenat de cacau

i mira la lluna, i li parla fluixet

com si fos una bella amant

i tot seguit, li creixen els ullals.

ACRÒSTIC

Permeta’m que sigui prou curós,

recomana’m la manera més dolça

escull una posició prou còmode

planteja’t si realment et ve de gust

una vegada fet no hi haurà aturador

cal que en tinguem moltes ganes...

Introduiré amb delicadesa l’acròstic

LA TENDRESA

 

 La tendresa és mirar-te als ulls

mentre amb el dors de la ma

t’acaricio la cara poc a poc.

Esperar-te sempre que calgui

i després tornar-te a esperar.

La tendresa és que el cor

reboti una i altra vegada

amb la paret dura de la raó

i reboti en l’espai temps

com una pilota de ping pong.

La tendresa és besar-te els llavis

inclús quan la tristesa t’envaeix,

i tornar-te a besar i tornar-hi,

és deixar anar els sentiments

com per un desaigua embossat.

La tendresa és pensar-te dia i nit,

enyorar i saber-te molt enyorat.

La tendresa és inclús la gelosia

de no saber si trepitges fang

si vals prou per a l’altre o no.

La tendresa és riure sempre,

somriure constantment, plorar,

plorar com una font si fa falta,

i després remuntar com l’au fènix

i tornar a somriure tot seguit.

La tendresa és saber-te prou

saber-te fort, saber-te fluix,

saber-te prou humà i persona

per saber que pots fer feliç a algú.

SIRENA

 

 M’he assegut sobre la roca

a esperar pacientment que baixi la marea.

M’he dedicat a allò tan poc meu de perdre temps.

He vist dues gavines lliscant sobre les onades,

un sol que es pon, una lluna que surt a l’horitzó.

He comptat tots els horitzons possibles ,

i l’enyor que em buida escrupolosament

tots els sentiments aigua avall duts pel vent

ha fet també acte de presència i d’absència.

He vist uns ulls sortint del mig de les onades,

he pensat que era Neptú amb la seva forca

i després he vist que tant sols era un miratge,

un joc fascinant de l’escuma que va i ve

i que em fa veure visions i imatges incertes.

He vist el joc de dos amants prop de la sorra

i intrèpids nois i noies que desafien la mar.

He esperat que baixés la marea simplement

per veure si apareixia una bonica sirena.

EL BALCÓ

 

 Ell veia llum al balcó i la somniava nua,

i la somniava alegre, i la somniava lliure,

bellíssima, digne.

Veia llum al balcó mentre es menjava

tots i cada un dels mots els dits i els imaginats,

i seguia somniant aquell sofà on ella

acostumava a recolzar el cap,

aquell llit on jeien en la foscor,

aquelles hores furtades al sol.

Tot era tant recent i alhora tant llunyà...  

ELL

 

No li quedaven forces per a res,

estava absolutament vençut

i la seva pròpia estupidesa

l’havia avançat per la dreta.

Fins i tot l’arbre que havia triat,

encara no tenia prou alçada

les pastilles prou tòxiques,

el ganivet prou esmolat

per poder tallar cap vena.

No tenia forces per a res

i de res valia lamentar-se.

Ell expert en suïcidar-ho tot

els amors, els plaers, els besos

no tenia prou coratge per la fi.

Ell, que era un milhomes...

REFORESTAR

 

Ell havia decidit reforestar la seva vida,

deixar enrere els camps erms i infèrtils,

que li havien proporcionat tranquil·litat

i aferrar-se a aquells ulls vius i intensos

de la noia que el va mirar directament

d’aquella finestra blava arran de terra.

Havia decidit podar tot el que molestava,

ruixar amb verí i sal les males herbes,

i sortir a respirar a ple pulmó la matinada,

i altra vegada tornar a somniar els ulls

tornar a girar el cap a la finestra blava,

i aleshores deixar-se anar pel tobogan

encara que al final només hi hagués fang,

volar amb el gronxador tancant els ulls,

i somniar desesperadament els llavis

d’aquell ser d’ulls preciosos de la finestra blava...

I si calia, morir en l’intent.

LA LLÀNTIA

 

 S’ha anat acabant l’oli de la llàntia

i la flama ha baixat fins quasi ser imperceptible.

No hi ha més oli, no hi ha prou flama,

el llum s’apaga molt a poc a poc, lentament.

En pocs segons quedarà només el rastre del fum

que deixarà anar el darrer esclafit de la metxa.

Aleshores, l’obscuritat acapararà l’espai

només cobert d’olors i fragàncies enyorades.

PERLA

 

Enmig d’un camp tot verd

la primavera ha fet esclatar el roig.

L’aigua que enguany ha omplert vides

ha fet surar d’aquest mar d’espigues

una perla dins una ostra fora de lloc.

GÀBIA

 

Tinc tancat en una gàbia, un poema.

Ell s’entesta en dir veritats incòmodes,

veritats que no es poden dir, que ofenen,

jo el vaig amenaçar en matar-lo pel fet,

i finalment vaig preferir la garjola meditativa.

Està, ara mateix fa un any, en presó preventiva

pendent d’un judici encara sense dia ni hora,

ell es nega entre tant a ingerir cap nutrient

es va negar al menjar de la seva menjadora,

i sols beu de l’aire que s’escola pels barrots.

Li he ofert ajuda psicològica d’experts en poesia,

ell tossut es nega a canviar una sola coma,

un sol punt, un sol concepte, ni un sol mot.

Tard o d’hora arribarà el judici sense advocat,

amb un munt de fiscals penjats de xarxes,

amb uns jutges hipòcrites i decidits a condemnar.

El meu poema, morirà com moren les veritats,

sol, desvalgut, desnodrit i rebutjat per la gent de bé.

Insultat pels poetes que dominen rimes i diftongs,

repudiat pels qui compten les estrofes i metàfores,

ignorat pel qui usen lleis èpiques, líriques, dramàtiques...

Morirà sol i digne, talment, com el dia que va nèixer.

AI

Ara, quan ja res sembla veritat

en aquest món artificial

ple d’intel·ligències falses

que ens suplanten els somriures,

les complicitats, els humors,

i ens creiem tan savis...

I ens convertim tristament

en uns personatges de còmic,

en una espècie d’Anacletos,

on els espies són barroers

i també absolutament tragicòmics.

Un món en el que no es pot envellir

sense estar sotmès al setge del progrés,

aquell progrés malentès que esdevé trampa

en cada comunicat, en cada trucada telefònica,

en cada avís d’entitats fiables i venerables.

Empreses que creen petits somnis irreals,

llaminers fomentadors d’ambició falsa,

trampa de ratolins per il·lusos i creients...

On queda la saviesa dels ancians?

On queda el respecte a la vida?

On queda l’intercanvi i l’afecte?

On queda el compartir vivències reals?

On queden els somnis i la conversa?

I ens creiem tan savis...

UN BOSC

 

Aquell dia

m’ajauré en el bosc a esperar-te.

Desitjo que vinguis amb el vestit negre,

que la teva caputxa estigui ben tancada,

no em cal ni veure’t la cara ni el cos.

I et miraré els ulls, l’únic que vull veure,

ja saps que en sóc fanàtic de retines,

i m’enlluernen les pupil·les i la seva llum.

Aleshores, em deixaré portar allí on tu vulguis,

al més enllà o al no-res com sempre he cregut.

Porta’m on tu vulguis, l’únic que et demano

és un bosc.

Un bosc humit de tardor,

un bosc esclatant de primavera,

un bosc fresquet a l’estiu,

un bosc gebrat a l’hivern,

un bosc plagat de senglars,

un bosc on hi canti el puput,

un bosc acolorit de ginesta,

un bosc olorós de farigola,

un bosc ple de corriols, ple de roselles, de vida...

Només et demano un bosc

res de llits d’hospital

un bosc, i l’eternitat que tu triïs.