OLORS

 

He obert la finestra,

a fora un festival d'estrelles

de vents, de remors.

He sentit bordar els gossos,

caminar mil ànimes per l'herba,

mil ocells descansant als fils

i a l'ensumar

he sentit

l'olor de

la teva

pell.

LA LLEI DE LA GRAVETAT

 

M’he bressolat en els teus ulls,

que com dues gotes d’aigua

han beneït les busques del temps.

Aquell temps que se’ns esmuny

com la sorra del vell rellotge

entre les vores del vell sofà.

M’he bressolat com quan era infant

i em gronxava del gronxador del parc

i somniava arribar amb els peus

a la lluna i les estrelles llunyanes.

M’he bressolat com mai dins teu,

sobre teu, al costat teu, amb tu...

M’he bressolat com si no existís

aquella llei tan absurda de la gravetat.

SEMÀFOR

 

El vermell semblava no esvair-se mai

i els segons es feien eterns, inacabables.

El taronja va obrir totes les il·lusions,

dibuixant en l’horitzó un cos lasciu i preciós.

Amb el verd, esclatà la vida amb purpurina

i els seus peus van córrer en l’asfalt calent

cap al  cos que l’esperava nu i ardent

CABELL

 

EL CABELL

Es va endur de l’abraçada

l’olor, la sensació humida dels llavis,

el contacte subtil dels seus pits,

l’escalfor impagable del seu bes

i tota la sensació de benestar

que acompanya el seu ser.

En el trajecte de tornada

penjava del seu pit un cabell seu

llarg, morè, enfiladís i fràgil,

talment semblava la prolongació

de l’instant màgic de l’abraç.

Penjava del seu pit, com flor d’estiu,

com bri d’herba primaveral,

com fulla seca fosca i tardorenca,

com volva de neu hivernal.

Va decidir deixar-la caure

enlloc d’empresonar-la a la butxaca

com un bri de llibertat, com ella mateixa.

TORNO

 

Torno, com tornen totes les onades

que besen la meva estimada Zumaia.

Torno suau com la platja de Santiago,

o dur i violent com l’enyorada Itzurun.

Sempre torno com les putes gavines

que venen tant sols a rampinyar,

les rates de mar els hi diuen amb certesa.

Torno i tornaré, tossut i equivocat,

és en l’error on al final rau la veritat,

la més falsa de les veritats verdaderes.

Torno i em nodreixo del Cantàbric

que dia a dia, dona llissons de saber estar

a la traïdora i cruel Mediterrània.

SENTITS II

 

OÏDA

Et sento fins i tot en el silenci,

un crit eixordador que m’ennuvola l’enteniment i la raó.

Et sento fins i tot quan la boira espessa dels matins,

s’emporta la teva imatge núvols enllà.

OLFACTE

T’ensumo enmig de tots els perfums de la perfumeria,

no és olor de colònia, és la teva pell.

T’ensumo, encara que no hi siguis a la botiga.

VISTA

Et veig, et veig a tothora,

malgrat les cataractes, l’estigmatisme,

malgrat la miopia, malgrat aquella lletra

entremaliada i borrosa que m’assenyala

l’optometrista de bata blanca i ulleres,

et veig, encara que no hi siguis.

GUST

A l’hora dels postres, al restaurant,

aquell gelat de fruita irreconeixible,

m’ha recordat el gust de la teva pell,

dolça com la canya dolça del sucre.

M’he tornat més diabètic del que sóc.

TACTE

Avui, dia de mercat

m’he aturat a la parada de la gitana

que crida i que ven teles i teixits.

He acaronat una a una, totes les peces

que lluïen i engalanaven la parada.

Cap d’elles era tant fina com la teva pell.

SHIIIIIITTTT

 

 Shiiiiiit, no parlis fort,

no despertis el nen que duc a dins.

Deixa que segueixi en la meva grisor,

aquella d’adult que ja no espera res,

que veu, malgrat les properes cataractes

aquella llum tènue al final del túnel.

No despertis aquell que creia en Ítaques,

aquell que somniava un món més just,

més lliure, més respectuós, més planer.

Deixa que segueixi emmerdat en merda,

que ho doni tot per perdut, rendit i bord.

No aixequis la veu, que em pertorbes

i m’ensenyes el ser en què m’he convertit

en el que tots ens hem convertit, fa temps.

Fa temps que els nostres nens dormen,

massa temps que dormim en la indiferència

mentre les bombes cauen arreu entre innocents,

mentre els jocs polítics ens desconcerten,

mentre els rics són cada vegada més rics

i els pobres dormen i sobretot els justifiquen.

Deixem que els nostres nens dormin

mentre seguim usant de manera grotesca

tota mena de lubricants i vaselines.

L'ESTEL DE BEIRUT

 Estirat sobre el teulat
esperava amb il·lusió
el pas d'aquell estel,
que no havia de tornar
en vuitanta mil anys.
De sobte el va veure venir,
però per sorpresa seva
no era un, eren dos, tres, més...
I en pocs segons, tot es tornà foc,
destruccció, cendra, pànic...
No era l'estel promés per la tele,
eren tan sols missils fanàtics.

PARADÍS PERDUT

 

Ens hem acomodat al sofà.

Dringuen en el got els glaçons

del whisky escocès, només faltaria.

Seiem al sofà tranquil·lament

a veure morts de l’altra cantó de món

i ens horroritzem. Pensem:

Com és possible que nens innocents

paguin pels pecats dels pares?

I ens lamentem mentre acostem

aquell got de whisky als llavis,

i aquella sensació de sal

del whisky escocès de l’Illa d’Sky,

fa que el paladar es torni golut

i en vulgui una mica més

per treure el gust de fel dels míssils

que cauen sobre un lloc recòndit

de qualsevol racó del planeta destruït,

d’Ucraïna, de Rússia, de Palestina...

I un encaputxat surt clamant no se què

d’un maleït Déu que no existeix,

mentre un pallasso amb un kipà

parla d’un altra Déu venjatiu

i clama i demana més morts,

més pànic, més infàmia més destrucció.

I passa el telenotícies esquitxant merda,

esquitxant merda i més merda

i un bocí d’aquella merda infecta

ens cau dins el got de Whisky

que no deixem de beure ni un instant,

perquè tot ens és igual, tot ens la bufa,

perquè tot és un fastigós festival de sang

de sang innocent , de carrers derruïts,

de vides i il·lusions amputades.

Il·lusions i vides que queden lluny,

massa lluny del sofà, massa lluny del Wuisky...

I després, tancarem la tele, agafarem el mòbil

i farem un tuit...

L'ESTEL

 

Penjant d’un fil quasi invisible

jugant amb el vent s’alça l’estel.

Es creu lliure en el seu vol anàrquic

i alegre en les seves giragonses.

Penjant d’un fil quasi invisible,

com tots i cada un de nosaltres

imagina una llibertat inexistent.

DINS TEU

 

 Neixo dins teu després de cada orgasme,

em reprodueixo com es reprodueixen en mi

totes i cada una de les sensacions possibles.

Floto dins teu, em nodreixo del que et nodreixes.

Colpejo les teves parets amb els peus i el cap

i acarono tendrament tots els teus interiors.

Després, trenco la bossa d’aigua de tots els parts

i surto a l’exterior com una exhalació, i aleshores

lluny ja de tu em desfaig i tot seguit em deprimeixo.

PESSIGOLLES

 

 Els meus dits

recorrien el teu cos

fins a trobar el tresor del riure.

Petites pessigolles

que et retorçaven el ser,

que et capgiraven el viure

que t’esclataven com bombolles

als ulls, la boca i l’enteniment.

Amb els dits

jugava entremaliat

a fer-te veure estrelles

en un sostre inexistent

i et transfigurava la cara

i aleshores com un nen petit

reies fins a perdre de vista

el món dels avorrits.

HO ESTIC DEIXANT...

 

 Davant el paper en blanc

m’emmirallo i m’ho retrec tot.

M’adono, que no tinc res a dir.

Delerós d’omplir d’absurditats

de farcir els espais de bajanades,

perquè en el fons, què és la poesia

sinó un conjunt de mots i bajanades?

Jugo amb el meu curt intel·lecte

a trobar motius per buidar el pap.

Res a dir, res a escriure, res a comunicar,

desmunto pausadament cada pensament

i amb dues agulles de fer mitja

descabdello i teixeixo noms i pronoms,

adverbis i conjuncions, verbs i hòsties...

Després, reposo en aquest quadre a mig fer

i hi busco una lògica que no trobo, que no hi és,

i frueixo d’aquest no-res poètic, que no és

ni

tant

sols

un producte fumable.

Res a dir, cap novetat,

com el noranta per cent

de

tots

els

poetes...

GENOCIDI

 

 No li quedava res de res

i en la seva bogeria absoluta

es pintava coqueta, els llavis

amb la sang del seu fill mort.

Davant, el soldat de Sió,

va procedir a executar-la.

SOMREIES

 

 Somreies,

i la vida passava davant els nostres ulls

veloçment, com un tren bala.

De les finestretes es veien les bales

impactant contra els innocents.

Tot esdevenia de color roig sang.

Tan sols m’aferrava a la vida

comprovar que tu encara somreies...

LA CLAU SOTA LA CATIFA

 

 He amagat la clau sota la catifa,

aquella clau dels somnis i records,

la clau mestra de tots els mestratges,

la que em desperta atzarós les nits de dol.

Si jo no hi sóc, protegeix-ne el tresor,

de totes les nits feixugues d’enyorança,

on amb la suor xopàvem els llençols

i amb tots de fintes driblàvem mancances.

Aquelles busques de rellotges fugaços

que ens amagaven hores farcides de plors,

aquelles tempestes de pedra sobtades

que ens desvetllaven totes les pors.

Si trobes la clau sota la catifa,

recorda que encara m’atrapen enyors.