L’arbre somort, es reflectia en l’espill de l’aigua.
Contemplava absort la seva nuesa sensual
entre les humitats de les fulles i la pluja caiguda.
Aprofitant l’allargada de l’abeurador es desensopia
amb els ossos cruixits encara de la fredor de l’hivern.
Somreia però albirant la seva nova renaixença,
notant de ja fa dies aquella coïssor tant coneguda
que li produïen les puntes dels seus dits glaçats,
mentre despuntava el creixement d’una petita ,
d’una encara efímera, fugaç i esperançada, nova fulla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada