Així que el rellotge toqui les campanades que ha de tocar,
sortiré del meu llit i envairé de manera insolent els teus
somnis.
Passejaré nu pel teu jardí, olorant la terra, les flors i les herbes
i em deixaré caure sobre les fustes d’aquell vell banc de
primavera.
Desfullaré, sense pressa, totes i cada una de les margarides
dels marjals
i sortiré de bracet amb
la teva aura, amb el cap alt, tot presumint.
Intentaré però no despertar-te, no sigui cas que l’embruix et decebi.
Intentaré però no despertar-me, no sigui cas que l’embruix m’esquivi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada