26.2.16

DOS DE MARÇ

Recordo aquell dia trist.
Les campanes de Gràcia
tocant a morts lentament.
No recordo si el dia era fred,
però estàvem tots glaçats.
Amb els meus tretze anys
es va forjar un odi immens,
una sensació d’odi que encara
cada dos de març m’assalta.
Encara que sembli mentida,
recordo les campanes, tonc, tolonc,
lentes, tristes, emprenyades.
La injustícia prenia forma de garrot,
la llibertat quedava tacada de sang,
l’ésser humà, baixava un graó
en la seva trista evolució.
Com les campanes de Gràcia,
aquell trist dos de març
tot va quedar alentit i buit.