BARCELONA

Es descabdella la troca

d’un estiu llarg i pesat

i amb la tardor traient el nas,

trepitjo els carrers de la vella Barcelona,

una ciutat que esquitxa vida per totes les arestes.

I enfilo Passeig de Gràcia avall

amb un formiguer de gent de parles diverses,

costums diversos, colors de pell fascinants,

i veig al costat d’una botiga de moda

un indigent assegut al terra amb un cartró

amb una cal·ligrafia quasi inventada,

amb un missatge indesxifrable i confós.

Em crida l’atenció els auriculars de la ràdio

que porta incrustats a l’orella i com de sobte

s’aixeca i crida gol. Està guanyant el Barça,

em sembla tot plegat una perversió enorme.

Segueixo Rambles avall i el que veig

em retorna a la meva més llunyana joventut.

Pujant Rambles amunt una colla de gent cantant,

caps rapats, i no són skin heads, canten monòtonament:

hare hare, hare krishna, krishna, krishna, hare hare...

Sincerament pensava que els seus pastissets,

el seu look, els seus ninots de cartró pedra,

la seva alienació mental eren coses del passat.

Segueixo baixant per aquesta avinguda teatre,

i m’aturo davant d’una parada de flors i plantes

i els ulls, fugen dels gladiols impressionants,

dels ramets de flors de colors, fora d’època,

de les roses i fantàstiques margarides i els ulls...

els ulls es claven en el rostre del jove dependent,

de pell bruna, rastes al cap, i un barret de Bob Marley.

De fons a la parada se sent I wanna love you and treat to right,

i penso: “com han canviat les floristes de la rambla....”

I em sento fascinat per una ciutat, la meva,

que no deixarà mai de sorprendre’m.

I m’endinso carrer Ferran enllà, i sento una cridòria d’un bar,

criden gol  altra vegada i penso...en Messi, segur,

m’acosto, i és un bar irlandès on estan veient un partit de criquet...

i segueix fascinant-me la meva Barcelona, i de dins el bar

surten tota una colla de nois disfressats d’acomiadament de solteria,

amb un d’ells en tanga i jaqueta de cuir, i em fa pensar

que tot, tot, tampoc és bo en la meva Barcelona...

I m’acosto a la plaça Sant Jaume, plena de mossos

que vigilen, no sé què, -potser ells, tampoc ho saben,

però cony! vigilen, i tant si vigilen!!!-

 I enfilo cap a la Catedral i en un racó, davant d’allà

on, quan jo era petit feia cua per veure un ou ballant

tot desafiant la llei de la gravetat, ajudat per un rajolí d’aigua,

sento una guitarra i una veu que canta “una mujer con sombrero”,

i m’hi poso al costat, i la gent que el mira, s’estranya de veure’m,

un suposat guiri com ells que canta el mateix que el cantant:

se ha perdido esa bella locura, su breve cintura debajo de mi,

se ha perdido mi forma de amar, se ha perdido mi huella en su mar...

I em deixo caure per un carrer petitó, soc de coses petites jo,

i trobo una espardenyeria, i em sorprèn el rètol: Espardenyes de conte,

 i cada espardenya, porta motius d’un conte,

i m’emprovo les del patufet, sempre m’ha agradat allò que era petit,

i dins la botiga, es posa a ploure, i m’amago sota una col.

I sento una veu llunyana que em diu: Patufet, on ets?

i jo que corro, abans que arribi el bou, i em poso

les espardenyes de la blancaneus, i tal i com me les poso,

em cau una poma a la mà i veig el príncep que s’allunya

i els set nans mig embogits per la meva silueta jove i tendre.

Com un esperit, arribo a prestatgeria i agafo les primeres que trobo,

i sense mirar me les poso i en un plis plas, em trobo al bosc,

amb una caputxa vermella, i sentint de lluny una espècie d’udols,

i penso, el llop, segur que és el llop, però no, em trec les espardenyes

i segueixo sentint els udols de sirena de mossos, ja saben què vigilaven,

jo no, de fet, ni ho sé, ni evidentment m’interessa el més mínim.

I marxo a agafar el metro a Jaume I, aquell que va conquerir les illes,

aquell que va portar la nostra parla mars enllà, i esbufego cansat,

cansat d’aquesta meva ciutat brillant i xafogosa, plural i acollidora,

Que bonic és, DE TANT EN TANT, retrobar-te, Barcelona.