M’ha seguit tot el camí, de branca en branca
jugant amb la meva manera maldestre
de preparar la càmera per captar instants,
quan tot ho tenia a punt, ell alçava el vol.
Finalment s’ha aturat i ha esperat, pacientment
que capturés, per fi, la seva bonia imatge.
De viva veu i a risc de semblar foll
li he donat les gràcies. Tot seguit ha alçat el vol.
Només resta, dins el meu dispositiu
la seva ànima viva, alegra i juganera.
A l’hora en que les serps surten a esmorzar
i els ratolins s’ofereixen a fer de desdejuni,
els senglars s’amaguen vés a saber en quin cau,
els conills dormen encara sota una soca d’un pi,
en aquella hora matinera, beneïda i fantàstica,
l’Osasuna i jo, sortim a celebrar la vida.
Cada primavera ens sorprenen les roselles,
entre la verdor dels camps
i el torrat de les espigues.
Juguen audaces amb la nostra memòria,
mai no recordem haver vist res tan bell,
sobresurten de tot i ens fascinen.
Restem oberts cada primavera
a aquesta sorpresa roja i repetitiva,
aquest cant sublim coral i quasi obrer
que ens convida a alçar els punys
i cantar himnes de victòria
Quatre paraules desordenades,
quatre rimes absurdes, repetitives
i a voltes maldestres,
d’això en diuen poesia,
d’això i d’un personatge al darrera,
pujat en pedestals de fang,
amb capa de superheroi
comprada en una botiga de xinesos
D’això en diuen poesia...
Mor el card,
com moren les il·lusions
com mor la vida,
després d’engalanar els racons
amb el seu morat salvatge.
I abans de morir,
deixa anar la seva ànima blanca
per albirar la mort,
per celebrar la nova renaixença.
RETORN
He tornat al poble,
aquell del que vaig sortir sent un nen,
tan sols amb una motxilla verda,
un tros de pa, i una escopeta rovellada.
Duia per munició, tota la por del món,
tot el drama de l’univers a la pell,
i una absurda bandera, mig descolorida.
He deixat enrere totes les trinxeres,
tots els forats humans i inhumans,
totes les restes de pols i metralla,
totes les llàgrimes vessades d’amics,
totes les mirades atònites d’enemics,
tota la càrrega d’ira i d’insensatesa,
tots els ideals, els meus, els imposats.
Torno amb la motxilla plena de mort.
Torno dins una caixa gris i asèptica,
desprès d’anys de foscor i enyorança,
amb els ossos calats de terra estrangera.
Torno, sense ideals, sense vida.
La rosa que em corona
reposa com dormint
sobre les meves restes.
Penja cap per avall, assecada
la rosa d’aquell Sant Jordi,
aquella que reposava al teu ventre
mentre em miraves enjogassada.
La guardo al racó de les emocions,
aquelles emocions perdudes
que flotaven al nostre voltant
com papallones de mil colors
entre cortines de teles turques.
Pengen del llibre, les lletres,
aquelles que no ens vam dir,
les que gotegen com sang seca
entre les pàgines humides i soles
en tardes de primaveres estèrils.
Vam deixar al bagul dels oblits
tots i cada un dels mots lascius,
i ens vam entretenir a fer caure
aquelles persianes de fusta verda
que feien de taüt de tots els somnis.
Sento la pau de la gossa
estirada tan llarga com és,
amb les potes bressolant el cap,
roncant i lladrant entre somnis.
Sento la seva pau davant la llar de foc,
aquesta pau que sols se sent
quan les cabòries viatgen mandroses
a indrets amagats i a margueres
que ja vessen i traspuen aigua.
Sento la pau de la gossa
mentre a la tele plouen míssils
de gent que no conec, ni he vist mai,
i que han passat de tenir-ho tot,
a quedar-se, sense futur, ni passat.
I ella segueix esbufegant pausadament,
i a mi em ve una sensació de fel
que ve de molt endins, de la boca de l’estomac,
i voldria simplement estirar-me nu
al costat de la gossa, compartir la seva pau,
llarg com soc, amb les mans bressolant-me
el cap, el pit, l’estomac, el sexe, les cuixes,
i roncar, i si cal lladrar entre somnis
cançons de pau. La pau de la gossa.
M’agafo a tu mentre dorms,
quan les pors m’apareixen
i els fantasmes caminen davant meu
fent sonar els seus crocs amb insolència,
fent aquell soroll rítmic de claqué,
de Fred Astaire i Ginger Rogers,
mentre riuen de la meva inseguretat
M’agafo a tu i tremolo, mentre dorms,
i les gotes de pluja repiquen les finestres
com timbals de guerra als meus timpans,
i els meus pensaments naveguen per camps
negats de llevantades i de plors desconsolats.
M’agafo a tu mentre dorms
com a flotador de vida.
Poseu la gent contra la gent.
Enfronteu treballadors, amb treballadors,
dones contra mares, mares contra filles.
Aplaudim míssils que maten soldats,
soldats que preparen míssils. Miserables.
Enarboreu banderes de guerra i no de pau,
i ens veneu de manera cínica, just el contrari.
Ens assenyaleu amb un dit sanguinolent,
qui se suposa que és el que ens roba llibertat,
mentre ens engarjoleu amb cadenes la raó.
De cada canó, surten les vostres baves fastigoses,
de cada trinxera la vostra femta pútrida,
de cada micròfon , una profunda manipulació,
una mentida, dues mentides, tres mentides...
I entre tant, cossos innocents destruïts,
nens sense llar, ni futur, ni joguines, ni manyagues,
amb un sentiment a l’ànima d’odi, de per vida.
I entre tant, gent abandonant les seves llars,
les seves ciutats, els pobles, els sembrats, el bestiar,
les seves il·lusions, els seus records, les vides.
Trens per tota Europa repartint desesperança.
I ells, vomitant en taules immenses i buides,
en clips d’imatge i so, sense imatge ni so.
Cap d’ells és innocent, ni un, tots són uns assassins.
La raó, fa temps que fa vacances.
en una presó natural feta de troncs
no penso demanar l'amnistia ni l'indult,
vull restar aquí, fins que se'm foguin els ploms.
Fes-ho bé, tingues molta punteria, perquè com fallis
les meves raons i la meva tendresa, et destruiran.
Podria besar-te com una negra
amb un temps, o una corxera
a piquets curts i precisos,
o allargar-los com fuses o semifuses.
Podria besar-te com una blanca
amb dos temps, allargant saliva,
o posar-hi un calderó per fer-ho etern.
Podria besar-te amb una esplendorosa
clau del sol més ardent i encesa,
i acabar tots dos penjant del pentagrama,
agafats d’aquells fils tan incomprensibles,
i interpretar una peça de Mozart a duet,
o una balada d’aquelles meloses
i enganxifoses, quasi diabètiques.
Podria dibuixar música al teu cos
mentre et miro i t’imagino sencera,
i sols em ve al cap una rumba d’Albert Pla...
Pagaria el que fos, per ser romàntic....
Gotes d’aigua sobre el riu,
petits miracles efímers,
circumferències perfectes
amb diàmetres i radis.
Màgia natural gratuïta,
embadaliment sublim.
Queien gotes d’aigua sobre el riu,
tot semblava aquell dia, molt més viu.
He aprés a anar a missa els diumenges,
aquella missa que m'ofereixen els camps,
els arbres, els prats , les flors, les plantes
i també els esbufecs de l’Osasuna al costat.
He aprés a recomptar els roures i alzines,
a observar la processionària que cruel
ocupa i els pins, abans de ser papallona,
he aprés a veure nous sembrats sense saber
ni tan sols de quin fruit melós es tracta.
He aprés de la verdor, he aprés de la gebrada,
he aprés sortosament i gràcies a la dolça malaltia
que el mon que m’envolta és un autèntic paradís.
He deixat el llapis endreçat
al calaix dels mals endreços,
allí on guardo el yoyó, les bales,
els botons i el cotxe teledirigit,
lluny ja de la meva infantesa,
d’aquells moments de nostàlgia.
No vull formar part d’aquesta tribu
d’aquesta colla d’erudits enllepissats
que viuen permanentment en un pòdium
amb una base feta tan sols de fang.
He mal guardat l’estimat llapis
que m’ajudava a passar els mals moments,
i em servia de diadema en dies feliços.
Ara és ja com l’unicorn d’en Silvio,
perdut en un immens tsunami de sentiments.
Potser, l’absurditat em portarà
un dia, qui sap, si a rebuscar-lo,
sóc així d’incongruent i de poc fiar.
Confio però, en la meva capacitat enorme,
brutalment enorme de desordenar-ho tot,
i que el petit llapis, reposi eternament
en la foscor més recòndita d’aquell calaix,
on hi guardo els records que no vull tornar a veure.
I ara per fi,
renego de tot el que he escrit.
Recullo del terra la daga,
aquella oblidada, i tallo un a un
tots els mots, com el diamant talla el vidre,
d’una manera neta, quasi quirúrgica.
Tot seguit, llenço la daga i la canvio
per una fulla molt més contundent,
i em declaro a mi mateix culpable,
i em sentencio amb la pena de mort.
Que difícil és executar-se un mateix
i tallar-se el coll amb una catana.
Juguem si vols a aquest joc de cartes
on manen els reis i els garrots,
les espases i els maleïts diners
en forma d’ors lluents i goluts.
On cada pas és una declaració de guerra,
on tot acaba quan s’ajunten a la mà
els símbols i els refotuts egoismes.
He arrencat
els teus ulls de les conques
amb la mateixa i simple facilitat
que s’arrenca una cloïssa de la clova.
No ha estat un acte barroer o violent
tan sols volia preservar la bellesa,
volia preservar una llum intensa,
que dins la capseta finalment s’ha apagat.
Ho he fet simplement com un acte d’amor
sense pensar en cap de les conseqüències,
i ara penso que potser t’he perdut per sempre
en aquest camí incert i absurd cap a l’abisme.
Com un cirurgià
he descavalcat ulls de les seves conques.
He intentat engolir totes les seves belleses.
Com un pidolaire, he mendicat pupil·les,
mirades o simplement instants de llum.
He cercat en cada fotografia una llavor d’or,
una mina del rei Salomó on fer-me ric,
i me n’he fet amb cada descobriment.
I he trobat tresors, i tant que n’he trobat,
i m’he banyat nu en cada mar d’iris,
en cada llambregada d’ulls furtats.
I avui he topat amb tu, que et tinc a prop,
i he descobert que les coses més boniques
són sempre les properes, les nostres.
He vist en tu, la màgia de la joventut,
la insolència de l’adolescència d’antuvi,
i he decidit que potser ja n’hi havia prou,
que havia trobat per fi la meva Nirvana...
fins que uns altres ulls, una altra mirada,
em sedueixi prou per tornar al vaixell
que du a la meva enyorada Itaca...
