ERROR

Va marxar

pràcticament sense acomiadar-se,

com si un mal vent se l’hagués endut,

quatre retrets, un cop de porta,

quasi sense dir un sol mot.

Va carregar la motxilla de somnis,

i va sortir a la carretera a esperar el bus

que potser la portaria al no-res o a l’infinit.

Suposo que va plorar unes gotes,

vaig sentir de lluny una espècie de sanglot,

no podria pas jurar-ho ni negar-ho.

Va marxar

amb la il·lusió per bandolera

i ens va deixar una caixeta plena de records,

de xerrades i rialles, de sospirs i complicitats,

de buidors i nostàlgies. De vivències.

En tancar la porta, ens envaí una buidor,

un malestar, una gens fingida enyorança.

Tots sabíem que s’equivocava,

i tots la vam acomiadar com si marxes de festa.

Les seves darreres paraules van ser:

equivocar-me, és la meva manera de ser lliure.

RAÓ

Tinc raó.

Potser tinc raó.

Tanmateix, no se si la tinc tota,

però crec que almenys

tinc la meva raó.

I que carai, la tinc. Tinc raó.

A veure si pensareu

que amb quatre arguments...

No i no. Tinc raó i punt.

És clar, ara em sortireu

en que si això, que si allò...

Un rave! Ni de broma,

és més, ara mateix

si em demostréssiu

que no tinc raó,

tampoc us la donaria.

És qüestió d’orgull.

Per tant,

com que sé que tinc raó,

no penso discutir amb ningú,

almenys, amb ningú

que no em doni de manera il·limitada

i sense condicions, la raó en tot.

FOCS

Aviat oblidarem el foc,

les flames, les brases,

els arbres centenaris

que abans feien ombra,

els matolls on matollavem,

els racons on descansàvem.

Aviat tot serà negre com el sutge,

el paisatge, els arbres, els records,

i en la nostra memòria s’esborrarà tot,

com en un somni, o un malson.

Aviat els boscos ens jutjaran,

les fonts deixaran de brollar

amb aquell dringar alegre de l’aigua,

i explicarem contes al nens

que ens escoltaran a estones,

mentre la tablet els passa de pantalla.

Aviat tot serà menys verd,

menys alegre, menys humà...(?)...

ULLERES PROGRESSIVES

Porto ulleres progressives, sí.

Per no perdre’m ni un nano segon

de la llum dels teus ulls.

Per a capir tots els detalls

de la comissura dels llavis.

Per a fruir del teu somrís,

dels moviments de la mà.

Per no haver d’imaginar-me

la teva pell de gallina,

el moviment dels teus pits

quan te m’acostes

el balanceig dels teus malucs

quan t’allunyes.

Per distingir cada nova arruga

en el passar dels dies dolços.

Per endevinar quan t’enfades,

o quan l’alegria et torna.

Porto ulleres progressives, sí,

per poder veure la silueta retallada

en cada sortida de sol,

i cada meravellós crepuscle.

YING-YANG

Aquesta nit

als peus del meu llit,

el meu ying i el meu yang,

han tingut més que paraules.

Cada un armat amb el seus estris

s’han batut en un duel desigual,

entre la luxúria i el romanticisme.

S’han apuntat al cap sense escrúpols.

L’un li ha retret a l’altre laxitud,

l’altre, excés de pardals al cap.

Finalment, he tancat el llum,

he deixat l’estança en penombra,

i he resat als sants en els que no crec

perquè el resultat fos empat

amb una ics a la travessa dels somnis.

SUN

Has obert finalment

la caixeta de música,

la que et convida a ballar

mentre el temps passa

de sol a sol, de lluna a lluna.

Aquell temps plaent

de somnis i llibertat

aquella vida que fa anys

t’espera fora, tota seductora.

Has obert per fi

el temps daurat en que tot sura

o es mimetitza dins l’espai

prenyat de colors i de paraules.

DEIXARÉ DE PLOURE

Algun dia deixaré de ploure,

i em miraré a aquell mirall

que forma les aigües del meu riu,

i percebré nítidament,  una a una

les arrugues que els anys

i les experiències m’han conferit.

Algun dia deixaré de ploure

i miraré amb emoció i estupor,

el meu arc de Sant Martí imaginari,

aquell lluminós bosc de fades

en el que he somniat migdiades,

aquell paradís de fullatges

on he cregut, des de petit

que s’amagava el tresor dels pirates.

BULL LA SANG

Bull la sang en plena primavera,

com esclaten els colors groc de la ginesta,

com s’acoloreixen els camps del roig de roselles

com es ruboritzen les galtes dels amants.

Bull la sang amb els colors de l’estació,

mentre als camps de refugiats

la lluna envermelleix de vergonya.

SUÏCIDA

Va jugar a ser Déu.

Va triar el dia,

va triar el lloc,

va triar l’hora.

Era massa orgullós

per a no decidir ell.

Va jugar a ser Déu

i va dir adéu.

MERDA

El president de l’associació contra la ludopatia,

ha deixat la presidència, perquè li ha tocat la loteria.

El dirigent d’alcohòlics anònims ha sortit de l’anonimat,

tancant un a un els bars del barri, ben torrat.

El pneumòleg deixa cada cinc minuts la consulta,

per amagar-se pels racons i encendre un cigarret.

La presidenta d’aquella associació contra el racisme,

ha fet fora la dona de fer feines, perquè feia el ramadà.

El secretari general d’aquell partit famós d’esquerres,

cada nit abans de dormir, resa i canta el cara al sol.

Aquell anarquista combatiu, convençut i anticapitalista

rondina , perquè el seu Iphone ha perdut la cobertura.

Aquella votant cristiana de dretes de sempre,

porta la seva filla a l’hospital perquè hi avorti.

Aquell refotut independentista de tota la vida...

...quan marca Iniesta amb la roja, crida GOOOOOOOL

I JO TRIST...

Anava caient la tarda, mansa

com un cabdell de llana descabdellat.

La tramuntana removia els arbres,

i des de la finestra de l’habitació

semblaven guerrers armats

dansant una espècie de haka

executada a càmera lenta.

Els camps verds primaverals

es movien enjogassats i alegres,

com si fossin un mar calmat.

Les restes de la festa infantil,

les garlandes, les banderetes

corrien d’un cantó a l’altre

penjant dels fils que ja cedien.

La neu, llunyana del Canigó

es desfeia en aigua muntanya avall.

El gat jugava amb les restes del cabdell

i els gossos jeien estirats a l’herba,

aprofitant centímetre a centímetre

la poca estona de sol que quedava.

Un paradís.

I jo trist... Ves per on...

ALLÒ QUE MAI SERÉ

ALLÒ QUE MAI SERÉ.
Sota la pluja de primavera,
m’he fet riu.
He deixat córrer cos avall
totes les penes.
En el passeig pels camins emboirats
he liquat tot el que em pesava,
m’he buidat de pensaments,
m’he despullat de sentiments,
m’he aigualit gram a gram.
M’he deixat anar sobre una rosa,
tan vermella com la sang
i he recorregut lentament
tots els seus pètals.
He somiat recórrer com a gota,
cada un dels centímetres
de la teva pell...

Finalment,
m’ha despertat la llum d’un llampec,
i m’ha espantat el so del tro.
Aleshores m'he adonat
que simplement, no sóc res.

LÀPIDA

Ell no volia.

Era la primera vegada.

Se li va anar la mà.

Se li van creuar els cables.

Va ser l’alcohol.

Van ser els nervis.

Va ser l’estrès.

No volia dir-li el que va dir.

No volia fer el que va fer.

Va ser sense voler.

Ell no és així.

Estava com posseït.

Mai havia estat violent.

Ella el va provocar.

No li tindrà en compte.

Sap que ella el perdonarà.

Ell li portarà flors.

Ell plorarà com un nen.

La culpa, sempre és d’un altre.

No tornarà a passar.

No tornarà a passar.

No tornarà a passar...

Ella el creu.

Ella l’estima.

Ella el perdona.

Ella accepta les flors.

Ella accepta els petons.

Ella diu que està tot oblidat.

Ella jau.

Ell somriu.

Ella sotmesa.

Ell, el mascle.

FEDERICO

Ara que les bales costen tant poc,

que la vida cada vegada val menys,

que la mort viu  amagada a les cantonades,

recordo el poeta.

Aquelles bales feixistes ,

aquelles bales covardes,

aquelles bales injustes,

aquelles bales arbitràries,

aquelles bales infames,

aquelles bales...

Les que mataren al poeta,

les que foradaren el seu  ventall,

aquell ventall ple de vida i colors.

Aquelles bales que mataren  la paraula,

aquelles bales homòfobes,

aquelles bales nacionals,

que anihilaren les rimes,

la creativitat, la llengua, la raó.

En aquesta terra nostra, vostra,

en que valen més els “cojones”

que la més gran sensibilitat.

En aquesta puta terra,

hi van enterrar el poeta afusellat.

Per això cada dia, cada estació,

broten dels camps virginals,

nous poetes, noves paraules, noves raons.

Feia tant, que volia escriure del poeta....

EUROPA

Segueix plovent,

i tu Europa, aquell somni,

segueixes fent indissimuladament,

com aquell qui no sent ploure.

Segueixes girant la cara a la tragèdia,

perquè per a tu, la única tragèdia

són els mercats, els valors, els índexs.

Segueix plovent,

i les banderes de la pau, del miratge,

segueixen mullant-se, com es mullen els papers,

com es mullen les lleis, i els compromisos.

La vella Europa, aquell somni,

segueix sent , la vella utopia de sempre,

l’engany, el mirall que no reflecteix res de res.

Segueix plovent,

i als camps de refugiats,que no saben on refugiar-se

 plens de nens, que en la infància escapçada

no han viscut  més que guerres,

plens de joves,sense cap futur ni esperança

plens d’avis desenganyats i ja sense ràbia,

segueixen entomant estoics

aquesta pluja daurada, en forma de pixarada

que representa, tots i cada un dels valors,

d’aquesta Europa, sense valor ni vergonya.

Tu, Europa, aquell somni...Aquell malson.

TRENCADÍS

I de sobte, t’arriba un ganivet

i et forada l’estomac. Foc amic.

I penses que no pot ser,

que això no et pot passar a tu,

que simplement no toca,

i veus que tot el voltant

són figures que es riuen de tu,

com en un somni pesat,

com en un malson repetitiu,

i la ferida et fa mal,

l’esvoranc supura sang i fel,

i penses que això no et passa a tu,

que simplement estàs somniant

i que de sobte et despertaràs

i somriuràs entre suor gelada,

i pensaràs que segueixes viu

en el teu mon de merda

on tot està controlat

i és plàcid i senzill.

I veuràs d’una manera segura,

que la vida se t’esmuny

pel trencadís de l’ànima.

CONTRADICCIONS

Tenim ideologia.

Odiem els corruptes, i els farsants,

els malversadors i els evasors fiscals.

Els que fan amb el que és públic

un us privat i delictiu.

Els que fan amb el que és privat

un us públicament delictiu.

Som d’esquerres, de centre esquerra,

ecologistes, socialistes, comunistes...”istes”.

Paguem tots els nostres impostos,

i ens revolta que d’altres no ho facin,

simplement, perquè tenim ideologia.

Volem una societat més justa,

més neta, més igualitària,

 sense tantes diferències

entre rics i pobres.

Volem una repartició dels bens

més sensata, perquè tot és de tots.

Tot

és

de

tots...

També ens repugnen les guerres

i tots aquells qui les financen.

La venda d’armes i els conflictes bèl·lics

provocats per obscurs interessos comercials,

i ens horroritzen les morts que ocasionen,

la fam, la por, els desplaçats, els refugiats...

A més, som ateus, i no creiem en Déus,

no creiem en sants ni verges,

no creiem en ídols de fang,

ni en icones sagrades....Però...

Però...en aquell moment,

en aquell instant màgic,

en aquell instant d’explosió col·lectiva,

d’èxtasi incontrolable....

Aixequem els braços amunt

fent una immensa reverència,

cagant-nos en els nostres més sagrats ideals

i ens engargallem unitàriament,

clamorosament,  tràgicament...

Cridant :

MESSI...MESSI...MESSI...

...Contradiccions...

LA SÍNIA

Fa temps que no sent per les venes

aquella sensació del perill del vol.

Aquell pessigolleig entusiasta

de la volta repetitiva i viral.

Temps que no sent els xiscles dels nens

els oh, d’admiració de cada volta,

l’escalfor del bes dels amants extasiats.

Fa temps que ha deixat que l’heura

envaeixi cada un dels seus músculs.

Temps que ha deixat de ser útil

per passar a ser simplement bellesa.

ANNA MERCURY

Anna, se’t veu a la cara quan cantes.
Està clar que ets una drogoaddicta,

fas cara d’un plaer desconegut.

Se’t veu posseïda per ves a saber

quin producte al·lucinogen

que et traspua la pell, i les parpelles.

Suposo que també deus ser traficant,

malauradament, una cosa porta l’altra.

Trafiques oi?. Ho sabia.

I aquesta veu?, de veritat ens vols fer creure

que aquesta veu és natural?

que no hi ha drogues de disseny?

Que s’enforteix i es suavitza en un instant?

Que es transforma seguint les ones

i s’eternitza dins la gola dibuixant

una a una les notes del pentagrama?

a mi no m’enganyes Anna.

Posseeixes la droga més fascinant de totes,

la música a les venes.

Trafiques sense pudor tota la sensibilitat

de la que ets capaç.

Escoltant-te, m’has fet volar com un pobre cocaïnòman.

Gràcies.

Que cap gris policia t’intercepti aquesta partida de droga
fascinant.

DOS DE MARÇ

Recordo aquell dia trist.

Les campanes de Gràcia

tocant a morts lentament.

No recordo si el dia era fred,

però estàvem tots glaçats.

Amb els meus tretze anys

es va forjar un odi immens,

una sensació d’odi que encara

cada dos de març m’assalta.

Encara que sembli mentida,

recordo les campanes, tonc, tolonc,

lentes, tristes, emprenyades.

La injustícia prenia forma de garrot,

la llibertat quedava tacada de sang,

l’ésser humà, baixava un graó

en la seva trista evolució.

Com les campanes de Gràcia,

aquell trist dos de març

tot va quedar alentit i buit.