REFOTUDA PRIMAVERA

D’on vens amb aquesta olor de romaní?.
No veus que la primavera serà curta?.
Que els ocells niuaran sobre el teu front
mentre tu mires encuriosida com floreix la farigola?.
Seguiras esperant que creixi la ginesta sense fer res?.
Trepitjaran les teves passes el terra que fa uns pocs dies era gebrat?
I els pulmons? Creus que són bones pels pulmons aquestes flaires?
I no diguem dels ànims...deixaras que el teu cos es vitalitzi
tant sols per l’influència d’una punyetera estació?.
De veres no penses fer res per fer que passi de seguida?.
No penses obviar tanta falsa il·lusió cromàtica, tanta olor, tanta alegria?.
Et deixaras portar per l’exaltada fragilitat dels dies que s’allargassen?.
No et fot veure com s’escurcen les faldilles de les joves,
com s’allarguen els escots, com la gent somriu després del fred?.
Em sorprèns, en serio que em sorprèns,
veig que has optat per ser feliç i no ho entenc.
Amb tanta crisi, tanta desgràcia, tants mals de cap, tant d’atur
i tu saltant pels marges... visca la primavera, visca la primavera!!...
Tu mateixa, però saps?, en pocs dies, tot es torrarà sota el sol justicier,
i tornaran les boires reparadores de la tardor,
i els nadals alegres de El Corte Ingles,
i aleshores, que et quedarà de la refotuda primavera? Ni el record...
En aquest mon hem vingut a patir estimada amiga
I si no ho entens, sempre quedarà gent assenyada
-i sobretot alèrgica- com jo, per recordar-t’ho.

BARÇA, CELTIC, MAI CAMINAREU SOLS

NO NAY NEVER

NEU A LA PLATJA

Seiem nus a la platja escoltant la brisa
amb tots els sentits en estat d’alerta
les nostres mans s’entrellaçaven fortament
mirant l’onatge salvatge després de la tempesta.
La neu havia deixat els nostres cossos gelats
i ens havia transportat com nens petits
a la mes tendra infantesa, mirant les volves
que juganeres, havien transformat el paisatge.
la meva ma buscava el borrissol del teu sexe
i els dits intrèpids cercaven la seva humitat penetrant.
Tu jugaves amb la pell que s’aixecava prop del pubis
i l'anar i venir de la teva ma, succionava tot el salnitre,
mentre la meva vista dibuixava horitzons inabastables,
llocs on el desig és intens i inigualable,
terrenys abruptes, on el descontrol s’ensenyoreix,
on els llavis s’obren de bat a bat, on la respiració es trasbalsa
llocs on, en un instant grates el cel amb ungles de porcellana
i la brisa, et retorna en pocs segons a una terra flonja,
on tot esdevé un paradís de pau.

MERCANTIC 2009

ABSÈNCIA

Avui tampoc hi ets
i en la teva absència hi descobreixo nuesa.
Em passejo sol i abatut en el record de la teva pell,
com en un recorregut plaent per la teva essència.
Endevino el gust dels teus llavis desapareguts
tant sols en la buidor del teu no ser-hi,
i em deixo anar gronxant-me entre els teus pits.
Avui amenaça pluja i en la humitat de l'ambient
n'imagino la teva en el palmell de la meva ma,
entre la destreça dels meus dits àvids de tu.
Avui tampoc hi ets i et sento molt present.

UNA JOIA

LA BRUIXA BORROSA

La bruixa borrosa
salta a tentines pels terrats
i seu a la vora de les xemeneies
a mirar la lluna plena del capvespre
enrogida de vergonya i de luxúria.
I parla als estels de la nit
i els explica bogeries sensuals
amb les volàtils faldilles arremangades
tot lluint escots picants i sinuosos.
La bruixa borrosa
fa temps que va perdre l’escombra,
i imagina itineraris perversos i morbosos,
llocs on la imaginació està per sobre del real
i que la fan transportar a paisatges alats
que la retornen a instants que semblen oblidats.
La bruixa borrosa
manté la cuirassa enllustrada,
que l’aïlla dels plaers més goluts
i dels instants més macàbres.

PEPE RUBIANES PER SEMPRE

LENT

Lentament
com una vareta encesa d’encens,
com un terròs de sucret en aigua,
com una repetició en càmera lenta,
com un dit que et corre per l’esquena,
com una tarda avorrida de diumenge,
com el bategar pausat d’un nen que dorm,
com la passa decidida i lenta de la tortuga,
com el fum de tabac d’una pipa reposada,
com la sínia lluminosa d’un parc d’atraccions,
com un valset d’Strauss tocat amb mandra,
com les onades d’un mar encalmat i llis,
com una pel·lícula plom d’art i assaig,
com els caminadors d’un ancià que no camina...

... com els meus llavis quan s’acosten als teus mentre dorms.

Lentament, com s’acosta el meu cos al teu enmig dels somnis...

ELS TEUS ULLS HIPNÒTICS

7 del mati, despertador, dues torrades, suc de taronja, la tele, les noticies, les bombes, els terratrèmols, el fill de puta que ha matat la dona abans de suïcidar-se, El temps, i diu que plou, i agafo el paraigües, les botes i surto al carrer amb un sol que espetega, i de sobte passejant pel barri gòtic...m’aclaparen els teus ulls hipnòtics.

I agafo el metro, olor d’aixelles, vigileu les carteres!!, passen parades, la noia que llegeix el llibre del Larson, la vella que s’adorm al seient, el noi de l’harmònica, la que prepara els apunts, el que no treu la vista dels pits exuberants de la secretària que un cop més arribarà tard al treball, i el vell despenjat que te un alè cirròtic...i jo que visc penjat dels teus ulls hipnòtics.

I surto al carrer i la ciutat m’embriaga, i veig passar el taxi direcció a l’aeroport, i a l’acera la noia romanesa que demana almoina, mentre les botigues s’obren mandroses, amb persianes llardoses, i el més jove torna a casa desprès de la farra, i el camell, que mira a banda i banda, vigilant a la poli i la poli que no vigila, que només posa multes, i l’home desesperat que parla sol pel carrer, i a mi que se me’n fot el seu posat estrambòtic....jo només penso en els teus ulls hipnòtics.

I el dia s’apaga, mentre tothom torna a casa, cansats abatuts derrotats, i a la tele els del temps que l’han cagat, demanen disculpes, i un altre dona ha mort en mans de l’amant, que evidentment no l’amava i el noi de l’harmònica, i la secretària dels pits, i el taxi, i la poli, el camell, la vella que dorm, , i la noia del Larson que pensa abatuda que hagués estat millor triar un llibre eròtic...cap d’ells no coneixen, els teus ulls hipnòtics.

UNA MERAVELLA GUITARRISTICA

ONADES

Els dies en que els ulls no s'entel·len
encara puc veure el mar des de on estic,
i jugo amb les pupil·les a allunyar i acostar cada racó.
Jugo amb els pensaments a lliurar-me al joc de les onades
a sentir el vent marí a les galtes i llepar la salabror
dels teus llavis avesats a nedar a prop dels meus.
Sento els crits de les gavines,
rates dansaires arran de costa i de teulada.
I tot plegat em parla de tu,
suaument,
de tu,
amb enyorança,
de tu,
com en un somni harmònic ,
dansa de constel·lacions marines,
pou sense fi de sensualitat.
Tot plegat em parla de les teves onades
a vegades llises i mediterrànies,
a vegades salvatgement cantàbriques.

TERRATS

Saltàvem pels terrats per la vella Barcelona
plena de fum , soroll, gavines i coloms,
saltàvem sense escombra entre les cuixes,
i sense cap més xarxa que la nostre il·lusió d’infants.
I veiem pels celoberts les nostres paranoies
en formes alades encerclant-nos cada somni.
Jugàvem, beneïts temps en els que jugàvem,
amb els genolls pelats i les bruses enganxades,
jugàvem a ser avions que aterraven en prats de rajol,
i a xutar cada agulla d’estendre somniant fer el gol més decisiu.
Beneïts els temps en que jugàvem pels terrats
que ens servien de palaus i barricades.

DÉJÀ VU

T’he vist en algun lloc
potser fugint entre els meus somnis,
o amagant-te en qualsevol cantonada
del meu pobre i espatllat subconscient.
Però mai oblidaria aquests ulls melosos
amb els que ara m’estàs mirant estorada,
mai podria esborrar del meu disc dur
la teva mirada sorpresa i deliciosa.
T’he vist en algun lloc, n’estic segur,
potser, cada vegada que tanco els ulls i et recordo.

PER MI, UNA DE LES CANÇONS MÉS BONIQUES MAI ESCRITES.

DEMANO UN DESIG

Que se’ns omplin un cop més els matins de primaveres,
i surtin de sota el coixí, uns instants més de plaer
abans d’obrir els ulls per encarar valents, el nou dia.
I que la llum ens violi insolent les pupil·les,
i ens obligui a una darrera carícia a ulls clucs,
que l’escalfor dels llençols ens recordi passades aventures
i faci dels instants en que tot dolçament recomença,
una incitació, la més salvatge, a la luxúria.
Que cap mati no ens escatimi les carícies de cap nit,
que cap nit, ens faci oblidar les carícies dels matins.

INCERTES BECEROLES

Varem caminar tranquil·lament pel vell jardí tancat
per un camí ple de fulles cruixents i també humides
fulles engroguides que jeien somortes pel fred,
un fred intens que ens gelava l’ànima gebrada
i ens deixava tot el desig en unes incertes beceroles.
Només el contacte de la mà ens aportava escalfor,
i no era prou, prou que ho sabíem, que no era prou.
Sentíem com s’acostava la llunyania del moment temut.
Aquell moment en que les mans es deslliguen
i tot retorna a la seva estúpida rutina de l’anar vivint
lluny dels somnis que ja no podem ni explicar,
lluny dels rostres i els somriures que ens han commogut.
Aquell moment temut en que les vies del tren se separen
i la incertesa i l’atzar mestregen per sobre la raó.

Aquell moment en que els petons es perden per sobre les andanes.

ARTESANS

Cau la ultima fulla de l’arbre, en aquest final de tardor estranya.

Cau i en el seu vol majestuós, travessa el paper, i acaricia suaument la ceràmica.

Per un instant sembla formar part de la pintura tardorenca del quadre,

o transformar-se un una deliciosa peça de cartró.
I vola i vola i vola...

i llisca divertida per la fusta tornejada i la vella taula restaurada,

i esdevé una fulla en blanc i negre als ulls del fotògraf,

o un gravat incrustat en un tou paper blanquinós,

o un penjoll de divertida i envellida bijuteria.

Cau la fulla entre l’olor del cafè i el so de les tertúlies.

Cau la fulla tardorenca i abans de tocar a terra, es tranforma en poesia,

i en remuntar el vol empesa pel vent, de sobte es transforma en una fusa,

o una corxera, o una semifusa i acaba esdevenint una meravellosa peça de música,

que ens empeny a ballar boniques i calentes melodies mediterrànies...