7.7.20

3 D’OCTUBRE



Vam sortir als carrers, als nostres,
anàvem amb ramat, sense cap gos,
amb una idea fix, desfer-nos de tot.
Corríem pels carrers, nets com mai,
plens de banderes i aire fresc renovat,
no calien crits ni parlaments, no calia res.
Érem ben conscients del que fèiem, per fi,
ens sabíem imparables, invencibles, forts,
exigíem el que havíem demanat, tot.
Vam dormir aquella nit lliures d’un jou
que feia segles que arrossegàvem,
ni tant sols ens interrogàvem ideologies.
Érem un.
Armats de llances.
Buscant el drac.
Decidits.
Com deia el poeta:
“per unes quantes hores ens varem sentir lliures,
i qui ha sentit la llibertat, te més forces per viure...”

...I el temps ha esborrat aquell fantàstic 3 d’octubre,
el temps ha marcit aquelles llances, aquells anhels,
les banderes, aquella unitat, aquell aire fresc renovat...

Ara el drac torna a campar lliure,
menjant obrers enlloc de princeses,
escalfant les llars dels enemics,
fregint les croquetes dels piolins....

I el més trist és que l’hem alimentat nosaltres.

Tanta gent, massa gent que es creia pura,
massa puresa pel meu pèssim gust,
massa cançons revolucionàries
per a gent que no ha cregut mai
en cap més revolució, que els seus interessos.
Massa cabrons a alimentar el drac

Ara, xino, xano, caminem cap a l’abisme,
aquell abisme pitjor que el d’abans,
discutits, barallats, auto insultats,
demanem pels altres la fermesa,
aquella fermesa que mai no hem tingut,
i reclamem una república lliure i millor,
una República en la que no hem cregut,
una trista independència de sis segons,
un estat d’ejeculació massa precoç,
aquella que et deixa totalment insatisfet.

I ara aquells barrots que engarjolen idees,
que engarjolen urnes, dignitats, ideologies...

I el drac riu entre les dents
i en el seu estomac, els jutges canten,
els policies festegen, l’exèrcit victoreja,
els polítics celebren, les banderes onegen,
les àligues baten les ales com feia molt de temps,
les mòmies es refreguen a les tombes,
els sabres sonen envalentits i feixistes,
Franco reviu, Jose Antonio reviu,
Millan Astraid fa sexe amb la seva cabra,
aguantant-la amb fermesa amb un sol braç,
i veient-la tant sols el cinquanta per cent.

I tot segueix igual, i nosaltres arronsats
talment un penis remullat en gintonic gelat,
i acotant el cap com els xaiets de l’era ,
i proclamant messies, a gent covarda,
i votant per a una nova autonomia,
més reeixida i sobretot rica i pròspera,
on no hi càpiguen mai més aventures excitants.

Visca la terra...Yiure...

Cap comentari: