Mirant l’espectacle únic de la gent.
El que crida, el que renega, el que bufa.
M’hi reconec en cada gest i mirada.
S’estranyen que els miri a ells
que no comparteixi la seva passió,
Deuen pensar que soc un llunàtic
I potser ho sóc, un llunàtic absent.
Menjo els pintxos i el txakoli,
com qui assaboreix una gran menja
I els segueixo observant tranquil•lament.
Potser és el relax de les vacances extres,
potser tant sols les ganes d’omplir minuts
fent allò tant important com el badar...
I com m’agradaria que marqués l’Athletic,
tant sols per veure aquelles cares ara tenses
ara nervioses i desesperades, somriure un instant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada