EL FUTUR

saps
jo el meu futur no me l'imagino,
no em dona temps.
S'em tira a sobre, constantment,
com un animal ferit i després
es difumina en un passat que em gela l'ànima.
De vegades juga amb mi i em destrueix
i de sobte com si res, em remunta l'esperit.
És efimer com les hores
i cada dia em sorprén amb una nova arruga.
De petit imaginava com seria
i em veia a mi mateix valent i triomfador,
ara de gran, ja més d'un cop
se m'ha cagat a sobre i al dia següent
em regala un pastisset de caramels.
És capritxós com una noia adolescent
i a voltes es maquilla com una dona ja madura.
Sempre va un pel per davant meu
i juga amb mi, entremaliat a fet i amagar.
De fet, només ell sap ja com acabarà aquesta poesia,
o si tant sols no te final, perquè, sabeu amics?
El meu futur, no me l’imagino,
corra massa, no em dona temps, el mal parit
ni tant sols a imaginar-lo...