Sabeu què m’han dit?
Que tot és mentida,
l’amor, els somnis,
l’avui i el demà,
L’amistat i tot, tot.
La vida que passa
els instants que queden,
la música, els versos,
la nit i els besos,
les paraules i converses,
el sol i la lluna, la foscor,
la foscor, la foscor, la foscor...
I també la claror i la llum.
Tot és una gran mentida,
el benestar i la pobresa,
la lluita i la independència,
les banderes, els himnes,
la constitució i les lleis,
els e qui dis
tants,
la rancúnia i la pau,
les armes i els braços alçats,
i altra vegada la foscor,
i el canvi d’hora, i el temps,
el temps de les hores
i el meteorològic.
Tot una gran, enorme mentida.
I tot el que he escrit,
a l’escrit i als escrits,
els sentiments amagats,
els moments amargants,
i també els més dolços
i com no, els excitants.
Tots, mentida podrida.
Em desfaig com sucret.
Ja res val la pena. Tot mentida.
