BRUIXES

 

 Crema el foc a la foguera

i jo segueixo al costat de les bruixes.

Les que han deixat de fer servir l’escombra

per granar terres, parquets i teranyines

i l’usen per volar i deixar endarrere segles.

Les que preparen pocions malignes

per guarir els cops, i els hematomes

tot llençant-los als ulls del patriarcat.

Les que desfan i desfan creus gamades,

les que ruixen amb pixum els racismes,

les que alcen el puny contra les injustícies.

Crema el foc a la foguera

com cremava temps enllà a l’edat mitja

i jo em sento més a prop de les bruixes

que nues i ja lliures d’estigmes i merdes

esperen nugades a un pal, el foc purificador.

Prefereixo cremar amb elles.

INFINIT

 

Des de la mesura justa de la taula des d’on escric,

penso que tot infinit té un sol principi i cap final,

en el seu recaragolament lineal de va i bé constant,

ens diu que res acaba i que tot recomença d’un fil.

Quan entrem en aquest dolç, ras i repetitiu bucle

sabem que no hi ha sortida possible, ni la volem,

simplement ens deixem dur per la vida i el temps,

i fruïm de totes i cada una de les passes del camí,

simplement ens deixem dur per la passió i el plaer,

per l’amor i el desig, per l’esperança que no acabi.

I rodem en el seu inacabable rumb, com hàmsters,

desitjant a cada volta que les passes no s’aturin

i com deia el poeta, que el camí sigui molt llarg.