17.5.25

ULLALS

 

 Quan apareix la lluna

es posa l’antifaç i passejo.

Passeja com un bandoler

buscant aquells ulls llunàtics,

aquella manera onírica de viure

les ganes terribles de trobar

aquella ànima lliure que vola

i vola i vola i vola i vola lluny

cada vegada més i més lluny.

Aleshores mira els balcons,

volta pels carrers vuits i bruts,

i buida cervesa darrera cervesa

perquè els deus de la malta

l’alliberin de l’insuportable enyor.

Aleshores obre el paraigües

simulant que plouen estrelles

i s’agafa al fanal i canta l’estrofa

I’m singing in the rain, just...

i a mitja estrofa esclata en un plor

que no té aturador perquè perd,

sempre perd tot el que arrisca.

Després torna a casa abatut

com un batut remenat de cacau

i mira la lluna, i li parla fluixet

com si fos una bella amant

i tot seguit, li creixen els ullals.

ACRÒSTIC


Permeta’m que sigui prou curós,

recomana’m la manera més dolça

escull una posició prou còmode

planteja’t si realment et ve de gust

una vegada fet no hi haurà aturador

cal que en tinguem moltes ganes...

Introduiré amb delicadesa l’acròstic



16.5.25

LA TENDRESA

 

 La tendresa és mirar-te als ulls

mentre amb el dors de la ma

t’acaricio la cara poc a poc.

Esperar-te sempre que calgui

i després tornar-te a esperar.

La tendresa és que el cor

reboti una i altra vegada

amb la paret dura de la raó

i reboti en l’espai temps

com una pilota de ping pong.

La tendresa és besar-te els llavis

inclús quan la tristesa t’envaeix,

i tornar-te a besar i tornar-hi,

és deixar anar els sentiments

com per un desaigua embossat.

La tendresa és pensar-te dia i nit,

enyorar i saber-te molt enyorat.

La tendresa és inclús la gelosia

de no saber si trepitges fang

si vals prou per a l’altre o no.

La tendresa és riure sempre,

somriure constantment, plorar,

plorar com una font si fa falta,

i després remuntar com l’au fènix

i tornar a somriure tot seguit.

La tendresa és saber-te prou

saber-te fort, saber-te fluix,

saber-te prou humà i persona

per saber que pots fer feliç a algú.

SIRENA

 

 M’he assegut sobre la roca

a esperar pacientment que baixi la marea.

M’he dedicat a allò tan poc meu de perdre temps.

He vist dues gavines lliscant sobre les onades,

un sol que es pon, una lluna que surt a l’horitzó.

He comptat tots els horitzons possibles ,

i l’enyor que em buida escrupolosament

tots els sentiments aigua avall duts pel vent

ha fet també acte de presència i d’absència.

He vist uns ulls sortint del mig de les onades,

he pensat que era Neptú amb la seva forca

i després he vist que tant sols era un miratge,

un joc fascinant de l’escuma que va i ve

i que em fa veure visions i imatges incertes.

He vist el joc de dos amants prop de la sorra

i intrèpids nois i noies que desafien la mar.

He esperat que baixés la marea simplement

per veure si apareixia una bonica sirena.


12.5.25

EL BALCÓ

 

 Ell veia llum al balcó i la somniava nua,

i la somniava alegre, i la somniava lliure,

bellíssima, digne.


Veia llum al balcó mentre es menjava

tots i cada un dels mots els dits i els imaginats,

i seguia somniant aquell sofà on ella

acostumava a recolzar el cap,

aquell llit on jeien en la foscor,

aquelles hores furtades al sol.


Tot era tant recent i alhora tant llunyà...  

ELL

 


No li quedaven forces per a res,

estava absolutament vençut

i la seva pròpia estupidesa

l’havia avançat per la dreta.

Fins i tot l’arbre que havia triat,

encara no tenia prou alçada

les pastilles prou tòxiques,

el ganivet prou esmolat

per poder tallar cap vena.

No tenia forces per a res

i de res valia lamentar-se.

Ell expert en suïcidar-ho tot

els amors, els plaers, els besos

no tenia prou coratge per la fi.

Ell, que era un milhomes...