Ens hem acomodat al sofà.
Dringuen en el got els glaçons
del whisky escocès, només faltaria.
Seiem al sofà tranquil·lament
a veure morts de l’altra cantó de món
i ens horroritzem. Pensem:
Com és possible que nens innocents
paguin pels pecats dels pares?
I ens lamentem mentre acostem
aquell got de whisky als llavis,
i aquella sensació de sal
del whisky escocès de l’Illa d’Sky,
fa que el paladar es torni golut
i en vulgui una mica més
per treure el gust de fel dels míssils
que cauen sobre un lloc recòndit
de qualsevol racó del planeta destruït,
d’Ucraïna, de Rússia, de Palestina...
I un encaputxat surt clamant no se què
d’un maleït Déu que no existeix,
mentre un pallasso amb un kipà
parla d’un altra Déu venjatiu
i clama i demana més morts,
més pànic, més infàmia més destrucció.
I passa el telenotícies esquitxant merda,
esquitxant merda i més merda
i un bocí d’aquella merda infecta
ens cau dins el got de Whisky
que no deixem de beure ni un instant,
perquè tot ens és igual, tot ens la bufa,
perquè tot és un fastigós festival de sang
de sang innocent , de carrers derruïts,
de vides i il·lusions amputades.
Il·lusions i vides que queden lluny,
massa lluny del sofà, massa lluny del Wuisky...
I després, tancarem la tele, agafarem el mòbil
i farem un tuit...
