Corren les bruixes al voltant de la foguera
d’aquesta calorosa nit de Sant Joan,
on el sol i la lluna dansen en solstici
i les guspires del foc anhelen carn.
Et miro de lluny esquivant la nuesa
dels saltirons dels pits de les bruixes
que enjogassades es riuen del món
i els teus ulls fan de far en la foscor
i el teu cos, una perfecta harmonia
fet a partir del motlle de les mans
que ja envellides juguen per l’espai
d’aquella estança antiga plena de miralls
Crema el foc a la foguera
i jo segueixo al costat de les bruixes.
Les que han deixat de fer servir l’escombra
per granar terres, parquets i teranyines
i l’usen per volar i deixar endarrere segles.
Les que preparen pocions malignes
per guarir els cops, i els hematomes
tot llençant-los als ulls del patriarcat.
Les que desfan i desfan creus gamades,
les que ruixen amb pixum els racismes,
les que alcen el puny contra les injustícies.
Crema el foc a la foguera
com cremava temps enllà a l’edat mitja
i jo em sento més a prop de les bruixes
que nues i ja lliures d’estigmes i merdes
esperen nugades a un pal, el foc purificador.
Prefereixo cremar amb elles.
Des de la mesura justa de la taula des d’on escric,
penso que tot infinit té un sol principi i cap final,
en el seu recaragolament lineal de va i bé constant,
ens diu que res acaba i que tot recomença d’un fil.
Quan entrem en aquest dolç, ras i repetitiu bucle
sabem que no hi ha sortida possible, ni la volem,
simplement ens deixem dur per la vida i el temps,
i fruïm de totes i cada una de les passes del camí,
simplement ens deixem dur per la passió i el plaer,
per l’amor i el desig, per l’esperança que no acabi.
I rodem en el seu inacabable rumb, com hàmsters,
desitjant a cada volta que les passes no s’aturin
i com deia el poeta, que el camí sigui molt llarg.
Quan apareix la lluna
es posa l’antifaç i passejo.
Passeja com un bandoler
buscant aquells ulls llunàtics,
aquella manera onírica de viure
les ganes terribles de trobar
aquella ànima lliure que vola
i vola i vola i vola i vola lluny
cada vegada més i més lluny.
Aleshores mira els balcons,
volta pels carrers vuits i bruts,
i buida cervesa darrera cervesa
perquè els deus de la malta
l’alliberin de l’insuportable enyor.
Aleshores obre el paraigües
simulant que plouen estrelles
i s’agafa al fanal i canta l’estrofa
I’m singing in the rain, just...
i a mitja estrofa esclata en un plor
que no té aturador perquè perd,
sempre perd tot el que arrisca.
Després torna a casa abatut
com un batut remenat de cacau
i mira la lluna, i li parla fluixet
com si fos una bella amant
i tot seguit, li creixen els ullals.
Permeta’m que sigui prou curós,
recomana’m la manera més dolça
escull una posició prou còmode
planteja’t si realment et ve de gust
una vegada fet no hi haurà aturador
cal que en tinguem moltes ganes...
Introduiré amb delicadesa l’acròstic
La tendresa és mirar-te als ulls
mentre amb el dors de la ma
t’acaricio la cara poc a poc.
Esperar-te sempre que calgui
i després tornar-te a esperar.
La tendresa és que el cor
reboti una i altra vegada
amb la paret dura de la raó
i reboti en l’espai temps
com una pilota de ping pong.
La tendresa és besar-te els llavis
inclús quan la tristesa t’envaeix,
i tornar-te a besar i tornar-hi,
és deixar anar els sentiments
com per un desaigua embossat.
La tendresa és pensar-te dia i nit,
enyorar i saber-te molt enyorat.
La tendresa és inclús la gelosia
de no saber si trepitges fang
si vals prou per a l’altre o no.
La tendresa és riure sempre,
somriure constantment, plorar,
plorar com una font si fa falta,
i després remuntar com l’au fènix
i tornar a somriure tot seguit.
La tendresa és saber-te prou
saber-te fort, saber-te fluix,
saber-te prou humà i persona
per saber que pots fer feliç a algú.
M’he assegut sobre la roca
a esperar pacientment que baixi la marea.
M’he dedicat a allò tan poc meu de perdre temps.
He vist dues gavines lliscant sobre les onades,
un sol que es pon, una lluna que surt a l’horitzó.
He comptat tots els horitzons possibles ,
i l’enyor que em buida escrupolosament
tots els sentiments aigua avall duts pel vent
ha fet també acte de presència i d’absència.
He vist uns ulls sortint del mig de les onades,
he pensat que era Neptú amb la seva forca
i després he vist que tant sols era un miratge,
un joc fascinant de l’escuma que va i ve
i que em fa veure visions i imatges incertes.
He vist el joc de dos amants prop de la sorra
i intrèpids nois i noies que desafien la mar.
He esperat que baixés la marea simplement
per veure si apareixia una bonica sirena.
Ell veia llum al balcó i la somniava nua,
i la somniava alegre, i la somniava lliure,
bellíssima, digne.
Veia llum al balcó mentre es menjava
tots i cada un dels mots els dits i els imaginats,
i seguia somniant aquell sofà on ella
acostumava a recolzar el cap,
aquell llit on jeien en la foscor,
aquelles hores furtades al sol.
Tot era tant recent i alhora tant llunyà...
No li quedaven forces per a res,
estava absolutament vençut
i la seva pròpia estupidesa
l’havia avançat per la dreta.
Fins i tot l’arbre que havia triat,
encara no tenia prou alçada
les pastilles prou tòxiques,
el ganivet prou esmolat
per poder tallar cap vena.
No tenia forces per a res
i de res valia lamentar-se.
Ell expert en suïcidar-ho tot
els amors, els plaers, els besos
no tenia prou coratge per la fi.
Ell, que era un milhomes...
Ell havia decidit reforestar la seva vida,
deixar enrere els camps erms i infèrtils,
que li havien proporcionat tranquil·litat
i aferrar-se a aquells ulls vius i intensos
de la noia que el va mirar directament
d’aquella finestra blava arran de terra.
Havia decidit podar tot el que molestava,
ruixar amb verí i sal les males herbes,
i sortir a respirar a ple pulmó la matinada,
i altra vegada tornar a somniar els ulls
tornar a girar el cap a la finestra blava,
i aleshores deixar-se anar pel tobogan
encara que al final només hi hagués fang,
volar amb el gronxador tancant els ulls,
i somniar desesperadament els llavis
d’aquell ser d’ulls preciosos de la finestra blava...
I si calia, morir en l’intent.
S’ha anat acabant l’oli de la llàntia
i la flama ha baixat fins quasi ser imperceptible.
No hi ha més oli, no hi ha prou flama,
el llum s’apaga molt a poc a poc, lentament.
En pocs segons quedarà només el rastre del fum
que deixarà anar el darrer esclafit de la metxa.
Aleshores, l’obscuritat acapararà l’espai
només cobert d’olors i fragàncies enyorades.
Enmig d’un camp tot verd
la primavera ha fet esclatar el roig.
L’aigua que enguany ha omplert vides
ha fet surar d’aquest mar d’espigues
una perla dins una ostra fora de lloc.
Tinc tancat en una gàbia, un poema.
Ell s’entesta en dir veritats incòmodes,
veritats que no es poden dir, que ofenen,
jo el vaig amenaçar en matar-lo pel fet,
i finalment vaig preferir la garjola meditativa.
Està, ara mateix fa un any, en presó preventiva
pendent d’un judici encara sense dia ni hora,
ell es nega entre tant a ingerir cap nutrient
es va negar al menjar de la seva menjadora,
i sols beu de l’aire que s’escola pels barrots.
Li he ofert ajuda psicològica d’experts en poesia,
ell tossut es nega a canviar una sola coma,
un sol punt, un sol concepte, ni un sol mot.
Tard o d’hora arribarà el judici sense advocat,
amb un munt de fiscals penjats de xarxes,
amb uns jutges hipòcrites i decidits a condemnar.
El meu poema, morirà com moren les veritats,
sol, desvalgut, desnodrit i rebutjat per la gent de bé.
Insultat pels poetes que dominen rimes i diftongs,
repudiat pels qui compten les estrofes i metàfores,
ignorat pel qui usen lleis èpiques, líriques, dramàtiques...
Morirà sol i digne, talment, com el dia que va nèixer.
Ara, quan ja res sembla veritat
en aquest món artificial
ple d’intel·ligències falses
que ens suplanten els somriures,
les complicitats, els humors,
i ens creiem tan savis...
I ens convertim tristament
en uns personatges de còmic,
en una espècie d’Anacletos,
on els espies són barroers
i també absolutament tragicòmics.
Un món en el que no es pot envellir
sense estar sotmès al setge del progrés,
aquell progrés malentès que esdevé trampa
en cada comunicat, en cada trucada telefònica,
en cada avís d’entitats fiables i venerables.
Empreses que creen petits somnis irreals,
llaminers fomentadors d’ambició falsa,
trampa de ratolins per il·lusos i creients...
On queda la saviesa dels ancians?
On queda el respecte a la vida?
On queda l’intercanvi i l’afecte?
On queda el compartir vivències reals?
On queden els somnis i la conversa?
I ens creiem tan savis...
Aquell dia
m’ajauré en el bosc a esperar-te.
Desitjo que vinguis amb el vestit negre,
que la teva caputxa estigui ben tancada,
no em cal ni veure’t la cara ni el cos.
I et miraré els ulls, l’únic que vull veure,
ja saps que en sóc fanàtic de retines,
i m’enlluernen les pupil·les i la seva llum.
Aleshores, em deixaré portar allí on tu vulguis,
al més enllà o al no-res com sempre he cregut.
Porta’m on tu vulguis, l’únic que et demano
és un bosc.
Un bosc humit de tardor,
un bosc esclatant de primavera,
un bosc fresquet a l’estiu,
un bosc gebrat a l’hivern,
un bosc plagat de senglars,
un bosc on hi canti el puput,
un bosc acolorit de ginesta,
un bosc olorós de farigola,
un bosc ple de corriols, ple de roselles, de vida...
Només et demano un bosc
res de llits d’hospital
un bosc, i l’eternitat que tu triïs.
He obert la finestra,
a fora un festival d'estrelles
de vents, de remors.
He sentit bordar els gossos,
caminar mil ànimes per l'herba,
mil ocells descansant als fils
i a l'ensumar
he sentit
l'olor de
la teva
pell.
M’he bressolat en els teus ulls,
que com dues gotes d’aigua
han beneït les busques del temps.
Aquell temps que se’ns esmuny
com la sorra del vell rellotge
entre les vores del vell sofà.
M’he bressolat com quan era infant
i em gronxava del gronxador del parc
i somniava arribar amb els peus
a la lluna i les estrelles llunyanes.
M’he bressolat com mai dins teu,
sobre teu, al costat teu, amb tu...
M’he bressolat com si no existís
aquella llei tan absurda de la gravetat.
El vermell semblava no esvair-se mai
i els segons es feien eterns, inacabables.
El taronja va obrir totes les il·lusions,
dibuixant en l’horitzó un cos lasciu i preciós.
Amb el verd, esclatà la vida amb purpurina
i els seus peus van córrer en l’asfalt calent
cap al cos que l’esperava nu i ardent
EL CABELL
Es va endur de l’abraçada
l’olor, la sensació humida dels llavis,
el contacte subtil dels seus pits,
l’escalfor impagable del seu bes
i tota la sensació de benestar
que acompanya el seu ser.
En el trajecte de tornada
penjava del seu pit un cabell seu
llarg, morè, enfiladís i fràgil,
talment semblava la prolongació
de l’instant màgic de l’abraç.
Penjava del seu pit, com flor d’estiu,
com bri d’herba primaveral,
com fulla seca fosca i tardorenca,
com volva de neu hivernal.
Va decidir deixar-la caure
enlloc d’empresonar-la a la butxaca
com un bri de llibertat, com ella mateixa.
Torno, com tornen totes les onades
que besen la meva estimada Zumaia.
Torno suau com la platja de Santiago,
o dur i violent com l’enyorada Itzurun.
Sempre torno com les putes gavines
que venen tant sols a rampinyar,
les rates de mar els hi diuen amb certesa.
Torno i tornaré, tossut i equivocat,
és en l’error on al final rau la veritat,
la més falsa de les veritats verdaderes.
Torno i em nodreixo del Cantàbric
que dia a dia, dona llissons de saber estar
a la traïdora i cruel Mediterrània.
OÏDA
Et sento fins i tot en el silenci,
un crit eixordador que m’ennuvola l’enteniment i la raó.
Et sento fins i tot quan la boira espessa dels matins,
s’emporta la teva imatge núvols enllà.
OLFACTE
T’ensumo enmig de tots els perfums de la perfumeria,
no és olor de colònia, és la teva pell.
T’ensumo, encara que no hi siguis a la botiga.
VISTA
Et veig, et veig a tothora,
malgrat les cataractes, l’estigmatisme,
malgrat la miopia, malgrat aquella lletra
entremaliada i borrosa que m’assenyala
l’optometrista de bata blanca i ulleres,
et veig, encara que no hi siguis.
GUST
A l’hora dels postres, al restaurant,
aquell gelat de fruita irreconeixible,
m’ha recordat el gust de la teva pell,
dolça com la canya dolça del sucre.
M’he tornat més diabètic del que sóc.
TACTE
Avui, dia de mercat
m’he aturat a la parada de la gitana
que crida i que ven teles i teixits.
He acaronat una a una, totes les peces
que lluïen i engalanaven la parada.
Cap d’elles era tant fina com la teva pell.
Shiiiiiit, no parlis fort,
no despertis el nen que duc a dins.
Deixa que segueixi en la meva grisor,
aquella d’adult que ja no espera res,
que veu, malgrat les properes cataractes
aquella llum tènue al final del túnel.
No despertis aquell que creia en Ítaques,
aquell que somniava un món més just,
més lliure, més respectuós, més planer.
Deixa que segueixi emmerdat en merda,
que ho doni tot per perdut, rendit i bord.
No aixequis la veu, que em pertorbes
i m’ensenyes el ser en què m’he convertit
en el que tots ens hem convertit, fa temps.
Fa temps que els nostres nens dormen,
massa temps que dormim en la indiferència
mentre les bombes cauen arreu entre innocents,
mentre els jocs polítics ens desconcerten,
mentre els rics són cada vegada més rics
i els pobres dormen i sobretot els justifiquen.
Deixem que els nostres nens dormin
mentre seguim usant de manera grotesca
tota mena de lubricants i vaselines.
Estirat sobre el teulat
esperava amb il·lusió
el pas d'aquell estel,
que no havia de tornar
en vuitanta mil anys.
De sobte el va veure venir,
però per sorpresa seva
no era un, eren dos, tres, més...
I en pocs segons, tot es tornà foc,
destruccció, cendra, pànic...
No era l'estel promés per la tele,
eren tan sols missils fanàtics.
Ens hem acomodat al sofà.
Dringuen en el got els glaçons
del whisky escocès, només faltaria.
Seiem al sofà tranquil·lament
a veure morts de l’altra cantó de món
i ens horroritzem. Pensem:
Com és possible que nens innocents
paguin pels pecats dels pares?
I ens lamentem mentre acostem
aquell got de whisky als llavis,
i aquella sensació de sal
del whisky escocès de l’Illa d’Sky,
fa que el paladar es torni golut
i en vulgui una mica més
per treure el gust de fel dels míssils
que cauen sobre un lloc recòndit
de qualsevol racó del planeta destruït,
d’Ucraïna, de Rússia, de Palestina...
I un encaputxat surt clamant no se què
d’un maleït Déu que no existeix,
mentre un pallasso amb un kipà
parla d’un altra Déu venjatiu
i clama i demana més morts,
més pànic, més infàmia més destrucció.
I passa el telenotícies esquitxant merda,
esquitxant merda i més merda
i un bocí d’aquella merda infecta
ens cau dins el got de Whisky
que no deixem de beure ni un instant,
perquè tot ens és igual, tot ens la bufa,
perquè tot és un fastigós festival de sang
de sang innocent , de carrers derruïts,
de vides i il·lusions amputades.
Il·lusions i vides que queden lluny,
massa lluny del sofà, massa lluny del Wuisky...
I després, tancarem la tele, agafarem el mòbil
i farem un tuit...
Penjant d’un fil quasi invisible
jugant amb el vent s’alça l’estel.
Es creu lliure en el seu vol anàrquic
i alegre en les seves giragonses.
Penjant d’un fil quasi invisible,
com tots i cada un de nosaltres
imagina una llibertat inexistent.
Neixo dins teu després de cada orgasme,
em reprodueixo com es reprodueixen en mi
totes i cada una de les sensacions possibles.
Floto dins teu, em nodreixo del que et nodreixes.
Colpejo les teves parets amb els peus i el cap
i acarono tendrament tots els teus interiors.
Després, trenco la bossa d’aigua de tots els parts
i surto a l’exterior com una exhalació, i aleshores
lluny ja de tu em desfaig i tot seguit em deprimeixo.
Els meus dits
recorrien el teu cos
fins a trobar el tresor del riure.
Petites pessigolles
que et retorçaven el ser,
que et capgiraven el viure
que t’esclataven com bombolles
als ulls, la boca i l’enteniment.
Amb els dits
jugava entremaliat
a fer-te veure estrelles
en un sostre inexistent
i et transfigurava la cara
i aleshores com un nen petit
reies fins a perdre de vista
el món dels avorrits.
Davant el paper en blanc
m’emmirallo i m’ho retrec tot.
M’adono, que no tinc res a dir.
Delerós d’omplir d’absurditats
de farcir els espais de bajanades,
perquè en el fons, què és la poesia
sinó un conjunt de mots i bajanades?
Jugo amb el meu curt intel·lecte
a trobar motius per buidar el pap.
Res a dir, res a escriure, res a comunicar,
desmunto pausadament cada pensament
i amb dues agulles de fer mitja
descabdello i teixeixo noms i pronoms,
adverbis i conjuncions, verbs i hòsties...
Després, reposo en aquest quadre a mig fer
i hi busco una lògica que no trobo, que no hi és,
i frueixo d’aquest no-res poètic, que no és
ni
tant
sols
un producte fumable.
Res a dir, cap novetat,
com el noranta per cent
de
tots
els
poetes...
No li quedava res de res
i en la seva bogeria absoluta
es pintava coqueta, els llavis
amb la sang del seu fill mort.
Davant, el soldat de Sió,
va procedir a executar-la.
Somreies,
i la vida passava davant els nostres ulls
veloçment, com un tren bala.
De les finestretes es veien les bales
impactant contra els innocents.
Tot esdevenia de color roig sang.
Tan sols m’aferrava a la vida
comprovar que tu encara somreies...
He amagat la clau sota la catifa,
aquella clau dels somnis i records,
la clau mestra de tots els mestratges,
la que em desperta atzarós les nits de dol.
Si jo no hi sóc, protegeix-ne el tresor,
de totes les nits feixugues d’enyorança,
on amb la suor xopàvem els llençols
i amb tots de fintes driblàvem mancances.
Aquelles busques de rellotges fugaços
que ens amagaven hores farcides de plors,
aquelles tempestes de pedra sobtades
que ens desvetllaven totes les pors.
Si trobes la clau sota la catifa,
recorda que encara m’atrapen enyors.
Hem desglaçat a petons
el gebre d’aquest fred hivern.
Totes i cada una de les flors de neu
que s’acumulaven al teulat de casa.
Hem desfilat un a un els cabdells
que glaçats penjaven dels arbres
davant la mirada sempre encuriosida
del petit falcó que reposa als cables.
Mirem el bosc des de la finestra,
els pins dansen amb el vent fluixet
i els sorolls dels tractors llunyans
ens recorden que la terra es maquilla,
que malgrat la falta d’aigua i la calor
ella resisteix i ens regala vida.
Hem desglaçat a petons
tots i cada un dels instants intransitats
He collit totes les fulles
de la vella morera del jardí.
Una a una s’han anat suïcidant
fugint del fred de l’hivern que ve.
Amb el rasclet he granat el terra
i n’he fet petites muntanyetes.
He pensat de sobte en la infantesa,
les meves visites a l’herbolari
de l’estimada travessera de Gràcia,
on invertia les galdoses setmanades
en petites fulles de morera pels cucs
que dormien presoners en una caixa
i que amb el temps esdevindrien
com per art de màgia en papallones.
He pensat en ells avui entre fulles...
Com m'hauria agradat una morera
al rebedor d’aquell pis dels pares...
Malgrat tot ,i ben pensat i debatut,
tenir-la m’hagués furtat la memòria
d’aquella olor de plantes i d’espècies
i les paraules sàvies de la botiguera
que em deia amb veu molt dolça:
«Fes forats a la caixa, tots necessitem alenar...»
Pels volts de Nadal
llumetes de colors
que creuen els cels
com estrelles d’Orient
i acaben en fums...
Pels volts de Nadal
un vell portal derruït
ple de desplaçats
que esperen els reis
que s’emportin les pors.
Pels volts de Nadal
un feix de pastors
caminat cap al no-res,
buscant quatre pedres
que segueixin dempeus
per passar-hi la nit,
i menjar quatre engrunes
d’un pa gens beneït...
Pels volts de Nadal,
ni cases, ni pedres, sols odi,
ni tant sols fustes
per poder fer-ne creus...
Pels volts de Nadal
uns fanàtics assassins,
en un hospital de Gaza
han matat el nen Jesús...
La bogeria puja graons,
travessa portes, envaeix llits.
Les parets supuren fluids
quan les mans acaronen pells.
Tot es trasbalsa quan els ulls
es creuen en aquella autopista
plena de salives i passions.
Tot tremola quan els cossos
dansen al so del sexe i el plaer.
I de sobte la pressa de la vida
estronca els paradisos de l’amor
i tot s’alenteix a càmera lenta
i els peus retornen a la rutina.
La bogeria, queda pels bojos,
mai retrocedeix ni un mil·límetre.
Mai desapareix.
Mai.
Aquell temps que els hiverns se’t tiren a sobre,
on totes i cada una de les primaveres és al·lergènica,
que tots els ossos es posen d’acord per cruixir,
i et deleixes per cada lluna plena que pot ser la darrera,
i on no esperes ja que cap Halley et pugui sorprendre.
Aquells temps que la vellesa t'arrossega pels camins,
i totes les alegries costen d’empassar com les penúries,
on les busques del rellotge es riuen de les teves esperances
i els de sorra ja fa dies que han gastat la totalitat dels grans,
que les hores del metge superen amb escreix les de plaer,
i on les teves lectures es limiten a prospectes de medicines.
Aquells temps en què mires enrere i tot queda tan lluny,
i veus el demà com en un vidre entelat o tal vegada brut...
I de sobte, aquella llum que et deixa bocabadat, aquell somrís,
aquell somni fet realitat que et prem el pit amb energia,
i et remunta, que t’acosta la boca i t’insufla aire nou i net,
i els pip, pip, pip, d’aquella màquina miraculosa del temps,
que et torna a la vida, quan tot semblava una línia continua
d’aquelles que sembla que no et duran absolutament enlloc.
La fada del bosc
l’espera quan es fa fosc
i compta les hores com un pres
esperant amb ànsia el nou bes.
Amagats en una arbreda
ella l’espera i l’espera,
i amarats lluna plena,
ella l’amanyaga i remena.
L’abraça amb la seva nuesa
talment com faria una deessa...
I després es desvetlla com un zombi
delerós de tornar a aquell bell somni.
Als matins de tardor
quan les xemeneies fumegen
i els teulats es despullen de glaç,
ens imposem un silenci expectant,
una incredulitat de tanta bellesa.
Aquells matins en els quals el cel
ens regala núvols lenticulars
i el vent ens xiula a les orelles,
en el que el gos alena bafs i baves,
i es deixa anar en grans corredisses.
Aquells matins que evoquen nostàlgies
d’infanteses a mig fer i riures estridents,
són aquells que tan sols es desfiguren
quan la memòria atzarosa i cruel
et recorda uns llavis, uns somriures,
unes petites escletxes de vida
que acaba soterrada als fonaments de l’hort
que mandreja entre fulles mortes
i herbes sense nom que hom inunden tot,
deixant tant sols un paisatge dessolat.
Tu, aquell hereu de los santos inocentes,
el que fa de gosset de l’amo i li llepa el cul,
el que col·lecciona pels de cony a la vitrina,
el que rep els legionarios com a Mr Marshal,
i aplaudeix una cabra com si fos un coronel.
A tu, que subscrius el amanece que no es poco,
que rius els acudits de malalts i mariquites,
que somnies en la noia del cavall del Terry,
que emboliques una planxa pels reis de la dona,
que encara et creus allò de que és cosa d’homes.
A tu, que frueixes veient patir un pobre brau,
i t’emociona un descabello que ja és ferit de mort.
A tu, que malparles d'immigrants que no coneixes
i els acuses del fet que un home sense estudis
et prengui una feina que ni tan sols vols fer.
A tu que anteposes la unitat a la raó i la democràcia,
i tant sols et manifestes quan qui et convoca és l’amo.
A tu que «els donen ajudes, viuen del cuentu»,
però tu ho pagues tot en negre per estalviar impostos.
A tu que «no ets racista, però...»
A tu que, independència encara que sigui amb els fatxes.
A tu que, ara ja no pots dir-li res a cap dona...
A tu que, els maltractaments són coses de casa...
A tu que ets tant ben parit que ningú t’ha de donar lliçons...
Atu, et desitjo un bon karma.
